Jacint Verdaguer i Santaló

Serra enllà trobareu lo convent de sant Llorens, a on un pobre masover vos ensenyarà les celdes i corredors a on se devia veure penjar, al costat de l’espasa del templari, lo senzill llibre de reso; i el sant temple a on, tornats humils anyells, devien orar en temps de pau los que foren lleons fortíssims en la batalla; i les runes del torreó des de on, segons la tradició, se feien senyal amb los templaris de Casserres. Per últim serralada enllà, entre mig de les coves de Subiranes (prop de Sau i el poble de Roda, al cap d allà d una llengua de terra que s prolonga com una península mig rodejada pel Ter) veureu lo convent que acabo d anomenar. Superbo monument que veu caure en ses clares aigües de una a una ses pedres que de quants segles y segles nos parlarien. Venerable pàgina de l’art i de l historia catalana que els vinents voldran llegir y la ma del temps haurà esborrada fins a la darrera lletra.

[…]

[…]

Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre
perquè a jugar hi a estones davallen los infants,
i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre
perquè el bram de l’abisme no esglaie els caminants.

Les serres, que es coronen de núvols i d’estrelles,
de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter,
restant n’hi claps encara com escamot d’ovelles
que delma cada dia la mà del carnisser.

Com deu alçar Casserres sa bizantina torre
per veure Sala-d’heures i el vell cloquer de Vic!
Lo Ter, que envers Girona marradejant s’escorre,
se’n porta gaires pedres del seu mural antic?

[…]

La plana de Vic
diu que en trau florida
des que sant Francesc
l’amor hi predica,
l’amor de Jesús,
l’amor de Maria.
Tan dolços amors
lo cor li ferien;
sortint de poblat,
pels boscos sospira;
per boscos i camps
que semblen d’Umbria.

[…]

Cada mot que diu, a
ucells responien:
—Ai dolços amors,
ai flor sens espina!—
Tot pregant, pregant,
d’amor defallia:
los braços en creu,
la ullada esmortida,
sembla un serafí
que al cel tornaria.
Lo troba un pagès
dessota una alzina;
duia un canteret,
de beure el convida.
Quan s’és retornat,
sant Francesc sospira:
—Pagès, bon pagès,
digau-me, per vida,
esta aigua d’on és,
que tant me delita?
—N’és aigua del pou d
e vora la via.
—Si és aigua del pou,
lo pou és de vida,
que ja els meus amors
l’hauran beneïda.—

[…]

I a on caigué el Sant
ara hi ha una ermita,
la de Sant Francesc,
Francesc s’hi moria.
De tantes que en té,
n’és la més antiga.
Un àngel d’amor
hi canta i refila,
de l’ermita al Pou,
al Pou de la vida:
n’és àngel de nit,
rossinyol de dia,
quan canta més dolç
no falta qui ho diga,
que és la veu del Sant,
encara escoltívola.

[…]

Te plou del cel o et brota de la terra,
Ausona mia, eix Temple gegantí?
Dins ta acròpolis magna que s’aterra,
Decrèpit Castell d’Hèrcules,
qui dos mil anys te l’ha estotjat així?

Dels Pirineus, oh règula superba,
trobares, tanmateix, ton noble escut;
als peus del temple sant lo de Minerva,
de genollons en terra,
com en lo circ gladiador vençut.

Sentinelles robustes de la dea,
sis columnes guardaven lo portal;
damunt seu lo frontó, com una idea,
prenia la volada
vers orient, de l’alba finestral.

Era talment una àliga romana
que, amb les ales esteses sobre Vic,
crida a beure les tribus de la plana,
guerreres i ferotges,
la saviesa en eix gimnasi amic.

Grans camins a ses plantes confluïen
com lo Gurri en les teves i el Meder;
de son encens los caminants s’omplien
e Ilerda, Empúries, Tàrraco
respiraven olors de ton verger.

Qui el mur d’aqueixa cella grandiosa
aixecà sobre el _podium_ de carreu?
Qui coronà la pilastrada airosa
de capitells corintis?
Qui l’ara sacra coronà amb lo déu? F

óra Escipió qui et fa ciutat romana
quan tot un mes de ferro t’ha cenyit?
o bé, heralds de la pàtria catalana,
Indíbil i Mandoni,
d’independència a l’aixecar lo crit?

Fóra Cèsarm lo llamp de la victòria?
Fou Sertori, l’amor dels ausetans
qui, aurèola del carro de sa glòria,
seguiren-lo al sepulcre,
dant-se la mort amb ses mateixes mans?

n eixos escalons i eixa muralla
vindrien a esmolar-hi los coltells
la vespre de l’horríssona batalla,
mentres lo gran pontífice
deixava caure l’aspersió sobre ells.

[…]

Doncs, què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que umplies
aqueixes valls de salms i melodies,
la terra d’àngels i de sants lo cel?

Doncs, què n’heu fet, oh valls!, de l’asceteri,
escola de l’amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?

D’Orsèolo a on és lo dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l’oratori,
los pal•lis i retaules, l’or i evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?

Los càntics i les llums s’esmortuïren;
la rosa s’esfullà com lo roser;
los himnes sants en l’arpa s’adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.

Dels romànics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res;
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat:
semblen garrics los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava l
o de Cuixà: –Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava,
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

–Campanes ja no tinc –li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí–.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren:
tu, que vius més avall, no els veus tornar?

–No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires obiro i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolços amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient: l
o segle que ens deu tant, ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se’ns ven.

–Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,
rusc on l’abell murmuriós s’és mort.

–Caurem plegats –lo de Cuixà contesta–.
Jo altre cloquer tenia al meu costat:
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo, tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.

Abans de gaire ma deforme ossada blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.

Vaig a ajaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i, ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.–

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

Meliors est mors,
quam vita amara.

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista;
si tanmateix véns per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.

Quinze mesos després, el primer dilluns de Quaresma, circumstàncies de què no em voldria recordar me tragueren de Barcelona i m’obligaren a cercar redós sota el mantell de la Verge del Carme en el carrer de Santa Creu de Vallcarca. Desitjant estar-hi amb bona companyia aconsoladora i remeiera de mos mals, me n’hi vinguí amb una estampa del venerable màrtir Ramon Llull que duguí de Palma, i per llibre de meditacions en harmonia amb l’estat de la meva ànima, me n’hi duguí el d’Amic i d’Amat, i per entreteniment els versos començats en son ermitatge.

[…]

El lloc de Santa Creu, per bonic que sia, no és comparable, ni de lluny, amb el vessant de Miramar, mes ne té alguna cosa, i ma voluntat n’hi afegia alguna altra per augmentar la retirança. Ací hi ha una ermita com allí, encara que més humil i nua, i, si no és dedicada a la Santíssima Trinitat, ho és a la Verge Maria, que n’és el sagrari. Ací hi ha devotes coves de penitents com allí, també l’arítjol sarmentós s’hi entrelliga amb l’arç i la romeguera per a tancar els camins, i les atzavares i figueres de moro, amb ses urpes verinoses, com el drac de la faula, aturen d’assaltar els jardins. Des d’ací es veu la mar, bé que un xic més llunyana que allí, i vinyes i fenollars, i camps i boscúries, i una gota d’aquella soletat d’allí tan dolça, tan plasenta i inspiradora. En el cel que es veu blavejar per entre les branques de les oliveres del Carmel, Horta, Vall d’Hebron i del torrent Maduixer, com entre les de l’Illa, m’esforçava en reveure l’Amat del meu cor, qui volgué morir clavat de peus i mans en l’olivera del Calvari. Sota els reïnosos pins de Sant Genís d’Agudells i de Valldaura vaig corregir i acabar els versos començats a l’ombra de les alzines de Miramar, i bé o malament, l’obra quedà llesta des de la florida dels ametllers i les violes fins a la dels lliris de Sant Antoni.

Per la vigília dels Jocs Florals de la primavera vinent farà vint anys que jo atravessí per primera vegada aqueixa hermosa plana barcelonina tan oberta i diferenta de la de Vic, d’on acabava de sortir, com un pollet de l’ou. Quina impressió em feren aqueixos camps, no sé si diga jardins, que verds i florits s’escalonaven, des de la mar al Guinardó, enquadrats per les blaves ones i la muntanya i per sos dos altres respectables veïns, lo Besòs i Barcelona; aqueixes masies que es tornaven barris, que es tornaven pobles, inflats pel vent de la civilització, que bufa sempre més fort, de la banda de ponent! Vegí les portes de vostra antiga i hermosa església parroquial adornades amb les ferradures del cavall de sant Martí; vegí el palau dels comtes de Provença, per malnom la Torre del Fang, amb ses finestres gòtiques, interessantes i belles encara que mig espatllades; amb ses dues palmeres que li fan costat, una a cada banda de portal, aconhortant-la de l’oblit dels homes i de la mudança del temps. A migdia vegí, i també per primera vegada, les serenes ones del Mediterrà, a ponent una altra mar, mes d’onades blanques, que anava pujant, pujant, amenaçant abrigar abans de gaire tot aqueix pla amb una marejada d’edificis: i podeu pensar si me’n deien de coses una i altra.

Jo anava vestit mig d’estudiant, mig de pagès, i qui m’ho havia de dir llavors que un dia, deixada la barretina pel solideu, vestit de capellà, presidiria, gràcies a vostra amabilitat, un dels certàmens amb què vostre jovent lletrat festeja cada any la bella musa catalana!

Que bé ho feu, joves poetes de Sant Martí, d’entusiasmar-vos amb ella vosaltres, i d’entusiasmar amb vostres poesies a aquest poble laboriós, que d’agrícola es torna industrial, retirant-se dels amples i sanitosos camps per encofurnar-se en la fàbrica, on se respira l’aire viciat i es veuen lo cel i les terres i la mar per les enllorades vidrieres d’una finestra escafida! Les cançons ajuden a treballar.

I aqueix esbart de pobles que viuen en la costa?
Son nimfes catalanes que et vénen a abraçar,
gavines blanquinoses que el vent del segle acosta
perquè amb tes ales d’àliga les portes a volar.

La Murta, un jorn, la Verge del Port, la Bonanova
seran tos temples, si ara lo niu de tos amors;
los Agudells, en blanca mudant sa verda roba,
abaixaran ses testes per ser tos miradors.

Junyits besar voldrien tos peus amb ses onades,
esclaus de ta grandesa, Besós i Llobregat,
i ser de tos reductes troneres avançades
los pits de Catalunya, Montseny i Montserrat.

Llavors, llavors al témer que el vols per capçalera,
girant los ulls als Alpes lo Pirineu veí
demanarà, eixugant-se la blanca cabellera,
si la París del Sena s’és trasplantada aquí.

—No —respondrà ma pàtria—, de mi i la mar es filla;
d’un bes de ses onades, com Venus, m’ha nascut;
per ço totes les aigües digueren-li pubilla,
per ço totes les terres pagaren-li tribut.

Una vegada era un rei
alt i ferm com una torre,
la tenda era son palau, l
o Tiçó la seva esposa,
lo llampegueig del combat
era el concert de sa boda.
Catalans, los qui m’oïu,
la seva pàtria és la vostra;
puix de l’arbre sou rebrots,
feu-vos dignes de sa soca.

A voreta de la mar,
de la mar de Tarragona,
com una estrella en son cel
neda una verge amorosa.
L’han vista els moros nedar,
cap a Tunis se la’n porten
dins una barca de flors
que sembla una illa que voga,
una perla en camp d’atzur,
en un cel blau, blanca boira.
Blau és lo cel i serè
com a cancell de la Glòria;
no estan serens los seus ulls,
los ulls de la nimfa hermosa,
que cerquen a Jesucrist
i veuen sols a Mahoma,
puix, filla de cristians, l
o rei moro la vol mora.
-¡Ai, terra de cristians
–exclama amb veu neguitosa–
que llunyana et veig avui
tant que ahir et veia a la vora!
Ja no obiro tes ciutats,
ja tes ciutats ni ta costa,
ja no obiro tos turons,
pilars on lo cel reposa!-
No els veu la captiva, no,
que el plorar sos ulls enllora,
mes ja la veu a ella el rei,
lo rei de ma pàtria dolça.
Aquell rei és un gegant,
lo fer camí poc li costa,
amb quatre passes se’n ve
de Puigmal a Tarragona;
com pescador dintre el niu,
ell se n’entra en la mar fonda;
la mar li arriba al genoll,
lo seu front los núvols toca.
Amb quatre o cinc passes més
ja pren la nau per la popa,
com pren sa estela un infant
quan pels aires s’enarbora.
Per la barba agafa al rei,
de cap a la mar lo tomba
i a la captiva li diu:
–Tu seràs reina i senyora;
tu em donaràs ton amor,
jo et donaré ma corona.–

No és això rondalla, no,
que ho porta una antiga crònica
escrita per mans d’un rei
a qui Poblet fa de tomba;
sa espasa era de gegant,
si era d’àliga sa ploma.
Si voleu saber qui és,
és lo sol de nostra història,
és qui deslliurà a València,
és qui deslliurà a Oriola;
és l’eix d’on aqueixos regnes
ragen com raigs d’una roda.
Don Jaume n’és lo gegant
i la captiva, Mallorca.

Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes,
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dins l’abisme.
Cuc de la terra vil, per un estona
he vingut en el cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit e inútil,
de glòria despullat i de prestigi.
Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s’emporta, o gota d’aigua
de les que el sol sobre l’herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l’escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre;
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne,
d’anar a vostres peus; com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna:
ornau mon front, engalonau mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari;
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolça l’asseure’m.
Espina del dolor, vine a punyir-me;
cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meu voltant tos llots apila;
misèria, vine’m a portar lo ròssec.

Vull ser volva de pols a la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llançat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l’afrau, i de l’afrau al còrrec.
Escombrau mes petjades en l’altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l’oprobi
lo meu ergull; les penes, ma delícia.
Des d’avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore’l lo fossar, torne a la cendra
d’on ha sortit: sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me’l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide
per volar-me’n amb Vós a vostra glòria.

Pujant des de Gerri de la Sal a la fresca i alterosa vall de Cabdella, es troba a mà esquerra el blau i espaiós estany de Montcortès. Entre les seves espesses i espigades boques es veuen nedar els capbussons, ànecs boscatans, que, com diu bé el seu nom, es capbussen dintre l’aigua, com fan els bons nedadors, per a sortir un tros més enllà, i agafant de pas, amb les estenalles del seu bec, alguna tensa o granota descuidada.
Ombregen l’hermós estany vells roures i ramades alzines, i per la banda de ponent el domina i senyoreja la gran antiquíssima pagesia de Cabestany (Cap de l’Estany), nom de família que feren cèlebre no fa gaire temps l’autor d’El nudo gordiano, i fa sis-cents anys el poeta rossellonès Cabestany, conegut, més que per les seves poesies, per la seva tràgica història.
Aqueixa no és pas coneguda de la gent del país; mes, en canvi, de tradicions volanderes no en vulgueu més.
L’un us dirà que, per llarga que sigui la corda amb que es mida la seva fondària, no s’arriba mai al bell pregon; l’altre us contarà que dintre aquelles quietes aigües jau enterrada fa centúries una ciutat de què ningú sap rastre.
Si els parleu de la pesca que s’hi cria, no es descuidaran de dir-vos que una vegada un pagès del veïnat hi pescà una anguila tan llarga, tan llarga, que de la seva pell, una vegada fou seca i apergaminada, se’n feren, segons uns, unes tirandes de bous, i, segons altres, uns correigs, que és aquell lligam que uneix el jou amb el tret o ansa on es posa l’arada o l’espigó de la carreta.
Una tradició solen explicar amb més ets i uts i circumstàncies, que no deixa d’ésser interessant per l’alt personatge a qui l’atribueixen.
Aqueix estany, com és alterós, al mig de l’hivern es glaça; i si damunt s’hi aclofa la neu i damunt la neu la gebra s’hi entreté a teixir les seves randes i crespats uns quants dies i unes quantes nits, s’hi fa una llosa de glaç, per on juguen i s’empaiten els vailets de l’encontrada.
Així estaria, quan una vegada, corrent darrere un erc el comte de Pallars, muntat en el seu corser, se n’hi entrà sense adonar-se’n. Quan fou un tros endins, el glaç començà de cruixir i d’esquerdar-se esgarrifosament sota les potes del cavall.
El comte, veient obrir la sepultura més negra i horrible sota els seus peus, sense cap esperança d’auxili sobre la terra, aixecà els ulls al cel i, recordant-se de la miraculosa Verge del monestir de Gerri, la invocà de cor, prometent que si li donava la mà li faria una gran presentalla.
La Verge Maria, qui, com a mare amorosa de tots, està sempre amatenta per a auxiliar a qui la invoca, li donà la mà i els tragué a la vora bons i sans a ell i un escuder.
Quan ja n’eren un xic lluny i emprenien la baixada, encaminant-se a la seva estada de Peramea, el seu escuder, qui ja devia conèixer de quin peu coixejava, li preguntà quina presentalla volia fer a la Mare de Déu de Gerri. «Quina presentalla? —respongué el comte—. No pas cap. Aigua passada, Mare de Déu enganyada.»
Mes de Déu Nostre Senyor i de la seva Mare Santíssima ningú se’n riu, i qui tira pedres al cel no triga gaire a sentir-les caure sobre el seu cap. Pocs dies després el comte quedà orb, sense saber com, ni per què ni de quina manera.
Un metge li digué que la ceguera li provenia de la blancor de la neu, i li ordenà un col•liri; un altre li digué que era efecte de la roentor del sol, i li receptà unes herbes. Ell no prengué això ni allò, sabent prou i massa de què li venia el mal.
Es confessà del seu pecat humilment, i després, fent-se acompanyar a Santa Maria de Gerri, s’agenollà als seus peus, li demanà perdó de tan grosser agravi, i tot seguit recobrà la vista. Així que hi vegé pels seus propis ulls, diuen que se n’anà a un poblet que hi ha mitja hora més amunt de Gerri, que des d’aquell dia s’anomena Compte, en memòria del compte o escriptura de donació que féu a la Verge de tota la gran muntanya de Pentina, encara avui la més verdosa i emboscada del voltant, i juntament amb ella de totes les terres que la separen del monestir de Santa Maria de Gerri.

Comunicat
Senyor Director de El Noticiero Universal
J. M. J.
Pel mes de maig de l’any 1893, després dels Jocs Florals, se m’allunyà traïdorament de Barcelona, amb la tàcita nota de boig, donant-me a mi l’excusa d’anar dos mesos a fora a cuidar ma salut, que, gràcies a Déu, no necessitava remeis. Si no content, hi aní resignat, i darrera els dos mesos han passat dos anys, que hi prenc paciència, lluny de biblioteques a on poder consultar, lluny de mos editors, de mos llibres i fins de mos mateixos manuscrits.
He baixat a Barcelona, en ús de mon dret i de ma llibertat, per arreglar mos assumptos i obrir una sortida en ma situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en ma mateixa posada per agafar-me com un delinqüent. Gràcies a la Verge Maria, que no m’ha deixat en una tribulació, no he passat per eixos carrers entre gent d’armes. Per si hi hagués de passar, demà o qualsevol dia o nit, contra l’expressa voluntat del senyor Governador,a qui estic agraïdíssim, ara, mentres tinc lloc i temps, demano justícia i protesto davant de la llei, davant de la gent honrada de Barcelona que em coneix, davant del cel i terra i del mateix Déu qui ens ha de judicar a tots, de la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot. —Jacinto Verdaguer, Prevere.
J. M. J.

I
Contra ma voluntat, i amb gran pena del meu cor, com mai l’haja sentida, Déu ho sap, torno a prendre la ploma, demanant justícia a les persones de bon cor i recte judici. Lo dia 17 del passat mes de juny doni compte al públic de ma trista situació en un comunicat que volà per tot Catalunya. En ell, callant, amb esperit de caritat, los noms de llocs i de persones, me planyia de les oprobioses agressions de què era víctima pel delicte de seguir lo consell del mateix Jesucrist : Quan vos perseguesquen en aquesta ciutat fugiu a una altra. Doncs aqueixes temptatives se repetiren fins al 14 de juliol, fent-me seguir i perseguir, fins en lo temple del Senyor, per gent ma¬lintencionada, posant-me llaços i paranys en tots los carrers per fer-me donar una ensopegada i tenir, si no un motiu, una ocasió per posar-me la mà a sobre i por¬tar-me a Vic. I ¿quina canongia me volen donar allí quan se m’hi vol portar, per no dir arrossegar, amb tanta pertinàcia, i això de pressa i corrent, abans que la gent me veja sa i bo, i a la llum de la veritat se descobresca la infàmia? És per tancar-me en aquell Asil, que també serveix de manicomi. Amb aqueix fi tan poc cristià, dues vegades s’ha provat de reunir uns quants metges per traure’n un dictamen declarant-me alienat; mes, en honra de la classe sia dit, no s’ha trobat qui s’hi venga. La idea de recloure’m allí és, senzillament, per isolar-me de les persones qui em volen bé, dels escriptors amics i de la premsa, que havent-se presa la pena de fixar-se en mon trist assumpto, se’m mostren carita¬tius i benèvols; i sobretot, perquè sol, allí dintre, amb l’horrible realitat de veure’m pres sense cap delicte, jo mateix me capfique, s’enterbolesca mon enteniment i que¬den justificades les violències sabudes i les ignorades, per poder respondre demà a mos defensors : —Ara veieu si teníem raó de tancar-lo.
No he tinguda l’obediència d’Isaac en¬tregant-me, lligat de braços, a un sacrifici inútil, perquè allí la veu de Déu ho acon¬sellava, i en mon cas la veu de Déu, o la de la consciència, que és lo mateix, no em deixa obeir: molt al contrari, abans d’en¬trar a on se’m vol dur i de deixar-me en¬terrar en vida, firmaré ma sentència de mort.
Doncs ara, veient que, per no voler jo posar lo cap al piló, se m’acaba de castigar retirant-me les llicències de celebrar la santa Missa, únic consol que tenia en eixa vall de misèries; veient que mos perse¬guidors són alts i poderosos, que tenen totes les influències, sobretot la de l’or, sota les quals aquest humil sacerdot podria quedar xafat lo mateix que un gra de blat sota la mola; no quedant-me altre camí, vaig a defensar-me jo mateix, amb l’ajuda de Déu, a aixecar lo vel i a revelar, amb tota sa nuesa, aqueix misteri d’iniquitat.
Contaré breu i respectuosament ma entrada, ma estada i sobretot ma sortida de la casa del mal aconsellat senyor de Comillas, d’aquella casa a on, en premi d’haver-los dedicat amb la flor de nos anys lo poema de L’Atlàntida, flor de ma existència, al veure’m vell, se’m posa a la porta, com un gos, amb una puntada de peu. A un gos no se’l desterra, però se li fa cosa pitjor: se diu que és foll; “Si vols mal a un gos, digues que és rabiós”. Doncs, inspirant-se en aqueix adagi, em feren una cosa i altra, llençant-me a setze hores lluny perquè no contaminés la casa ni fes nosa als devots qui la volten amb la boca oberta, injuriat, calumniat, en la misèria, endeutat com és natural en tants anys d’exercir lo càrrec d’almoiner, i, per últim, enjoiat amb la nota que no cal repetir, a fi d’inutilitzar-me per tota la vida, com si l’oprimir i el trepitjar a un pobre, i més quan aquest pobre és un ministre de Déu, no fos un pecat contra l’Esperit Sant. Contaré ma estada en lo santuari de la Verge de la Gleva, única estrella que he vista somriure’m en ma llarga i negrosa tempestat. Explicaré, fil per randa, les temptatives d’agafar-me, les traïcions de persones estimades, ma passió, en què, com en la del bon Jesús no falten acusadors, sobretot dels qui tiren la pedra i amaguen la mà; falsos testimonis, sacerdots, escribes i faritzeus; Pilats que es renten les mans després de condemnar-me, amics que fan lo paper de Judas, i parents que fan lo paper de Caín. Aixecaré algunes caretes hipòcrites, mostraré los mòbils vils i baixos l’interès, la mala llengua i lo mal cor d’uns i altres; i,en fi, les passions que juguen en l’ordit de la de la negra trama de mon desterro i persecució.
Més que a la justícia humana, que pels pobres no n’hi ha gaire, encomano ma causa a la justícia, a la misericòrdia de Déu, a qui prego abrigue a mos perseguidors i els torne en bé lo mal que em fan.
Conste que, per necessitat que estiga, jo no demano res, sinó el dret que tenen fins los aucells de viure i de cantar des d’una branca, alabances a Déu.