Les Corts, amb el pas del temps, van anar prenent una forma en la seva constitució i en la manera de dur-se a terme. Durant el segle XIV, el gran segle de la Catalunya medieval, ja no es reunien quan el rei volia i amb les persones que ell convocava, sinó que ja se seguia un determinat procés.
En un principi, s’havia decidit que la reunió de Corts se celebraria una vegada a l’any i després un cop cada tres anys. Hi hagué èpoques, però, sobretot quan els reis les temien (tenien por als reunits), en què s’aplegaven més de tard en tard. S’hi reunien tres estaments o “braços”, és a dir, tres categories de persones, segons les classes socials: els eclesiàstics, els nobles i la gent del poble o representants de les ciutats. El “braç” eclesiàstic, l’integraven els bisbes i abats de Catalunya, presidits per l’arquebisbe de Tarragona. El braç senyorial, que també s’anomenava militar, reunia representants de la noblesa del país, i el braç popular, dit també reial, aplegava els representants de les principals ciutats i viles catalanes. D’aquest darrer, se’n deia “reial”, perquè, com a més feble, era protegit pel rei.
Cada un dels estaments o braços es reunia per separat i deliberaven les peticions de lleis que farien al rei per millorar la seva situació i per afavorir el govern del Principat. Al mateix temps, mentre les Corts eren reunides, es presentaven al monarca els “greuges”, les queixes que el país, per mitjà d’aquests representants, tenia en contra de l’actuació d’algun veguer, batlle o funcionari del rei. És a dir, exposaven al rei, perquè hi posés remei, aquells casos que consideraven injustícies contra la comunitat. El rei, és clar, hi havia de posar remei, havia de trobar una solució. Si una de les dues parts, el rei o els representants del país, s’entossudia en les seves postures, es produïa un “dissenti-ment”, un desacord, i les sessions de les Corts es paralitzaven. Algunes vegades per aquest motiu s’allargaven mesos i mesos i tothom es posava molt neguitós.
Quan els greuges s’havien resolt i els tres braços estaven d’acord en els projectes de llei que demanarien, es reunien tots amb el rei i li atorgaven un “donatiu”, li feien el regal d’una suma considerable de diners, a canvi de la concessió de les lleis que es demanaven. El rei acceptava aquests “capítols de Corts”, les propostes, amb unes paraules que eren molt esperades per tothom: “Plau al senyor rei”. I des de llavors, les disposicions, anomenades “actes de Corts”, passaven a ser lleis i s’incloïen dintre de les Constitucions de Catalunya. Tenien un valor legal, intocable, que obligava els súbdits i el sobirà.
Als Països Catalans de la confederació, a Aragó i a València, les Corts es desenvolupaven d’una manera semblant, i Mallorca enviava els seus representants a les Corts Catalanes. En casos extraordinaris, el rei convocava unes sessions dels representants dels tres països de la federació, Catalunya, Aragó i València, per deliberar i decidir tots plegats.
Una comissió de tres diputats, un del braç eclesiàstic, un altre del militar i un tercer del popular o reial, continuava reunida fins el moment de les properes Corts per recollir el donatiu que es concedia al rei i per vigilar que els funcionaris reials complissin les Constitucions. Aquests diputats formaven la Diputació del General o Generalitat, l’organisme de govern més original en les nostres institucions. Aquests diputats nomenaven tres “oïdors”, que portaven els comptes de la Generalitat i també podien nomenar tots els funcionaris que necessitessin per a la seva feina. Els fons econòmics, els diners per a pagar el donatiu al rei, els aconseguien per mitjà d’uns impostos sobre les importacions i exportacions de productes que entraven o sortien de Catalunya. També amb el “dret de la bolla de plom”, un impost sobre els teixits fets a Catalunya el nom del qual venia d’un segell de plom, una bolla, que havien de dur totes les peces.
Amb el temps, la Generalitat medieval va anar tenint una força considerable i els Diputats, juntament amb els Consellers de la ciutat de Barcelona, eren els defensors de les Constitucions del país quan els reis no les volien complir.
