La base de dades de les Lletres Catalanes
Ingressa en l’orde dels escolapis però deixà els hàbits el 1837. Liberal d’idees, com a polític ocupà diversos càrrecs administratius. Sembla que a causa de la seua vinculació amb Junta Cantonal (de la qual fou nomenat membre el 1873, tot i que rebutja el nomenament) fou jutjat en un consell de guerra que finalment l’absolgué; com a historiador fou catedràtic d’història de la Universitat de València, així com cronista oficial d’aquesta ciutat. Com a poeta destacà per la seua vinculació amb els Jocs Florals de Barcelona (com a mantenidor el 1877) i de València (com a un dels fundadors).
En el seu poema Record als poetes de Catalunya diu: “I eixa terra, cantors, la meua pàtria, és germana també de Barcelona”. Escrigué tant en català com en castellà. En aquest idioma escrigué també novel·la històrica i teatre i en català 12 “milacres”. De la seua obra històrica destaquen: El encubierto valenciano (1852) i Historia de la ciudad y reino de Valencia (1845-1847). Treballà també com a corresponsal per al diari de Barcelona La Corona de Aragón.
Escoltau, fills del cant i l’harmonia:
un peregrí ja vell i ple de dies,
portant amb gran dolor ses melangies,
ve a saludar vostra ciutat comtal.
Vingut és d’una terra molt preada;
lo cel allí somriu, la mar murmura,
plouen flors per tot temps, amb la dolçura
de llàgrimes d’amor angelical.
I eixa terra, cantors, la meua pàtria,
és germana també de Barcelona:
té cenyida en lo front una corona,
té una llengua, una història i un altar.
Jo vinc d’allí, mes rossegant per terra
lo record dels meus anys, que ja m’afonen,
i eixos records, que al pas ja s’amontonen,
sols me deixen alé per plorar.
Jo sóc vengut a contemplar les glòries
dels gaiters d’aquest poble en sa grandesa;
no repareu, cantors, en ma pobresa;
sóc un desvalaït, mes sóc germà.
Doneu-me alberg de vostre noble temple
a la porta, si os plau: d’allí podria
extàtic escoltar de l’harmonia
l’eco sagrat, que fins lo cel se’n va.
Doneu-me alberg per a oferir al geni
no corona d’argent, ni menys daurada,
ni una flor per lo cant jamai guanyada,
ni una rosella de lo meu verger.
Vull oferir-li sols, dels ulls caiguda,
eixida de lo cor, ple de ternura,
una llàgrima sols, llàgrima pura,
d’admiració i amor sospir darrer.
¿Què puc oferir més, si entre pedralla
ha corregut, cantors, la meua vida,
i la cendra del cap ja me convida
a jàurer en la pols d’algun fossar?
Una llàgrima sols; Déu me la dóna:
una llàgrima sols és presentada…
Com perla de l’amor sia acceptada;
ella hasta el cel també pot aplegar.
Fills de lo Gai Saber, raça beneita,
per els segles i Déu sempre guardada,
raça de benedicció, raça envejada,
nascuda per al cant, la fe i el plor,
planyeu encara més; lo cel s’enfosca,
la mar, perdut lo blau, negra se posa,
la tempesta es veu prop, l’hom no resposa…
¿Qui salvarà del vent sols una flor?
Jo no vos puc seguir, jóvens felibres;
mes jorns són ja comptats, curta és la vida;
a pensar en la mort l’edat convida;
a la terra, d’on ve, se’n torna el pas.
L’arbre és caigut, per fi, mortes les fulles,
l’ànima envers lo cel va solitària,
i pau i sempre pau és la plegària
que del cant funeral done al compàs.
Gràcies, germans, lo peregrí vos dóna:
lo vell se’n torna ja prop de sa fossa,
on tot son pensament finit s’enclosa
buscant en altre espai sa inspiració.
Canteu aitant, que fins l’alberg, on plore,
lo cant m’arrancarà llàgrima pura…
Llàgrima de consol en ma tristura,
per a vosaltres sols de benedicció.