Suposant-me uns lògics coneixements sobre Llorenç Villalonga i la seva obra, vaig esser rei-teradament sol•licitat a parlar-ne en articles i conferències. I així, per aquesta mateixa raó, les Edicions 62, a través de Joaquim Molas, em varen demanar que escrivís un pròleg per al primer volum de les obres completes de Llorenç Villalonga, que aquella editorial es disposava a publicar sota el títol conjunt d’El mite de Bearn, perquè era el moment de la descoberta barcelonina de Llorenç Villalonga i de l’èxit de Bearn o la sala de les nines gràcies al bon treball de promoció que en va fer Joan Sales quan va publicar l’edició catalana de la novella a la col•lecció «El Club de Novel•listes» i gràcies també, cal suposar, a la bona qualitat de l’obra, tot i que va passar desapercebuda en la seva edició en castellà i va esser preterida, en un famós concurs literari al qual l’autor va tenir la feblesa de presentar-la, a la novel•la guanyadora, la qual representava una mostra molt acurada de l’última moda literària d’aleshores que era el conductisme o, com se’n deia en aquell moment en francanglès, el behaviorisme. El meu pròleg, però, no va acompanyar mai aquell primer volum de les obres completes de Llorenç Villalonga. L’acabava a finals de juliol del 1965 i l’enviava a l’editorial a principis d’agost. Joaquim Molas em va donar avís de la seva rebuda dient-me que arribava tard. Sembla que el retard era d’un parell de mesos i, certament, Joaquim Molas el m’havia demanat, durant aquell estiu, diverses vegades, tot instant-me que el lliuràs a l’editorial amb la màxima urgència. Però ja em deia, llavors que el va rebre, que, lamentablement, algú altre —no em deia qui—, vista la meva trigança, n’havia enllestit un, de pròleg, i ara l’editorial, naturalment, no l’hi podia rebutjar. Em rebutjava el meu, és clar, i jo, tot consirós, li vaig pregar que el me tornàs. El me va remetre, en efecte, i el vaig rebre a finals d’aquell mateix estiu. El volum d’obres completes va estar encara un any a sortir. I vet aquí la meva sorpresa: quan va aparèixer El mite de Bearn, el novembre del 1966, veig que el pròleg és de Joaquim Molas i, a més, rigorosa mesura d’ordre d’un bon erudit, anava datat: agost-setembre 1965. És a dir que Joaquim Molas escrivia el seu pròleg quan els editors ja havien rebut el meu.
No he sabut mai per què varen fer això. Sort de tenir com a pretext el meu retard! Supòs que la meva visió de l’obra de Llorenç Villalonga no s’ajustava a les exigències de la crítica de l’hora, que era la d’un Lukács mal paït. El càstig no es va torbar a venir: l’any 1968, en aparèixer La gran batuda, tota possibilitat d’ajustar l’obra de Llorenç Villalonga a les exigències de la crítica marxista va desaparèixer. I, com que en aquest país som tan extremats i anam tan confuses, fins i tot santes persones que, del marxisme, no en volien sentir l’olor, varen fer pinya amb els qui rebutjaven la novel•la, i, per mi, tot Llorenç Villalonga, per reaccionària i contrària a tot progrés ètic, estètic i social. (En parl, d’això, més envant, al seu lloc oportú: on reproduesc un article sobre La gran batuda que em va rebutjar Avel•lí Artís, conegut per «Sempronio», director de «Tele/estel».) D’aquell moment ençà, tot comentari sobre Llorenç Vilallonga es fa ignorant a consciència, tret de comptades excepcions, el que jo havia escrit.
Comprenc que tot això és anecdòtic i que no deu tenir gens d’interès científic. Però estam entre novel•les i, tanmateix, una anècdota sol esser encara més novel•lesca que una rigorosa teorització. Aquí, a més, l’anècdota va prestar un bon servei a una teorització: donat el prestigi de Joaquim Molas i essent el seu pròleg el text de més entitat que, en aquell moment, hi havia sobre l’obra de Llorenç Villalonga, la seva visió ha conformat l’opinió general o, almenys, la dels comentaristes posteriors sobre la matèria. És clar que la seva també venia, en bona part, conformada per la de comentaristes anteriors, i la d’aquests es devia sobretot a la visió novel•lesca de Mallorca oferta per Llorenç Villalonga en els seus escrits i a la imatge, també novel•lesca, que Llorenç Villalonga donava de si mateix.
La novel•lització de Mallorca és una temptació que pocs escriptors han resistit, i no pens, en dir això, en L’illa de la calma de Santiago Rusiñol, sinó en novel•listes mallorquins d’avui. No crec que sigui ni mica dubtós que els Aygoforts de Gabriel Maura, L’Hostal de la Bolla de Miquel dels Sants Oliver i La minyonia d’un infant orat de mossèn Riber són testimonis molt més fefaents, pel que respecta a la descripció de l’Illa i dels seus habitants, que no l’obra sencera de Llorenç Villa-longa i la narrativa mallorquina més recent, des de Blai Bonet fins avui mateix. Ara, això sí: Mallorca no s’explica amb les quatre pinzellades, per mestrívoles que siguin, d’unes narracions costumistes sobre uns barris o uns estaments menestrals ni amb la poètica i enyorosa evocació d’una infància pagesa.
[…]
Quan Llorenç Villalonga renega de Mort de dama i dóna la raó al seu màxim adversari Miquel Ferrà, admetent que la novel•la no passa d’ésser «un pàl•lid esperpent», com deia aquest, «una roseta de quatre fulles», és que s’adona que els seus personatges són mites —esperpents, els diu ell— i no gent viva, de carn i os o de versemblança humana. És un autoretret ben explicable en un assidu lector de Proust i de la novel•la realista francesa. Però és que Llorenç Villalonga mai podrà fer una obra com la de Proust, mai podrà fer novel•la psicològica, perquè és un intel•lectual apassionat. Vull dir que és un home en perpetu estat de contradicció amb el món que l’envolta. Detesta, en la Mallorca dels anys trenta, els senyors ciutadans i els escriptors de més prestigi, i els crucifica en la seva novella. Ficat dins el món foraster, i d’estrangers de passada, que habita pels voltants de Ciutat, hi descobreix la relació Fedra-Hipòlit, refà el mite clàssic I en dóna tres versions, Ingressat, després, per raó de matrimoni i assentat en aquell món mallorquí, classista i conservador, del qual es burlava tan cruelment quan no hi era, esmerça el seu talent de narrador a blasmar tot allò que hi és extern o que se li oposa, sigui Palmira, la cosine de Barcelona que fa vida nocturna, siguin el manescal i el capellà progressistes de Bearn. Els anys —i la raó, val a dir— el lliguen cada vegada més amb aquell món on s’ha instal•lat, i emprèn l’atac contra el progrés científic i la moral llibertària de la jovenesa dels anys cinquanta i seixanta amb un relat a l’entorn dels drets de l’edat i de la intel•ligència sobre una jovenesa alhora instintiva i puritana, amb una novel•leta de records d’una infantesa idíl•lica i retorn al poble on aquesta discorria, ja decididament perdut i fet malbé. […]Aquest atac es prossegueix, ara ja amb intencions sociopolítiques amb 1es novel•les que potser caldria anomenar del cicle de Lulú, que té el seu inici amb La gran batuda.
Vull dir, amb tot això, que tota l’obra de Llorenç Vilallonga és dedicada a combatre unes idees i a defensar-ne unes altres. Qui digui que Llorenç Villalonga és un escèptic total, que es burla de tot, és que no l’ha llegit atentament. I allò que defensa, ho defensa aferrissadament, sense cedir ni un punt. Amb bones formes, certament, però amb insistència: «Suaviter in modo, fortiter in re», que diria un pedagog d’altre temps.
[…]
Com a bon novel•lista-assagista, Llorenç Villalonga ha marcat bona part, si no tota, la narrativa escrita a Mallorca posteriorment. No en el sentit d’influir-la tal com s’entén correntment això de la influència d’un escriptor sobre un altre, sinó perquè la Mallorca literària que ell ha creat, falsa, però suggestiva, ha convençut un bon sector del nostre jovent, que no ha dubtat d’acceptar-la com a bona i de fer-ne manlleus per als seus escrits. Un personatge de Gabriel Janer Manila, dona Estefania Gornals, és, evidentment, tocat d’Ana Cohen, i el Moncarrà senyorívol de Maria Antònia Oliver exhala villalonguisme de pertot. No parlem d’Els carnissers de Guilllem Frontera que, aquesta si, sembla exactament l’obra d’un deixeble fidel. (I, dit sigui de passada, jo mateix no me n’excloc, d’aquest capítol d’enlluernats per l’obra de Llorenç Villalonga.)
