Blanca-Llum Vidal Carrasco

No li clavis les dents.
No li regalis la pau.
No li cantis la pena que tens
ni a la cara ni enlloc.
No li diguis finestres.
No li diguis t’espero.
No li diguis l’infern
ni exactament el contrari.
No li diguis que penses
que perquè no et deia res
pensaves que sí,
que es va invertir un precipici,
que es van engabiar molts ocells
i que un règim va caure.
No li piquis la porta.
No li doblis cervells.
No li apaguis el foc.
No li facis un nus.
No li preguntis si la por li ha marxat
o si la por se li escampa.
No li vegis misteri.
No li assenyalis cavalls
ni un futur galopant.
No li mesuris el mal.
No li ensenyis quant pesa
el que dius i el que no.
No li donis verins.
No li donis ferides.
No li rimis dos verbs.
No li vinguis amb flors
que s’esclafen per viure.
No li esquerdis l’esquerda.
No li ballis fiblons.
No li parlis del món
que tremola si el veu.
No li parlis de tant.
No li parlis d’un cel
ple de vols i de bales
ni del cel tan bonic de tan negre.
No li exageris la set.
No li recordis que plou
ni si la pluja és petita
ni si la petita és la mort.
Escriu-li només,
i fes-ho distret, descarat,
descarnat i directe,
que l’amor prefixat
ni t’agrada ni no,
però que sempre t’ha fet
una mica de mandra.

T’enyoro només si cantes que cantes
que fugirem dels lleons i els lleopards,
que creuarem el jardí de les nogueres,
que en l’ull de cap a dins hi haurà serena
i en el de fora el seny ple de rosada,
que mirarem si a cor obert la vall rebrota,
que farem nit per les masies
i que al matí, a sol ixent,
te’n tornaràs sempre a muntanya,
sempre corrent, com la gasela.

Grata l’afrau fins que l’entén
i quan que en ell corre el perill
de ser real, se deixa caure
fins a caure fins a l’art
i fent-se mal. Llavors ho diu,
et diu que hi vagis, que la raó
és amb tot l’esgarrapada
i que si cou i si anuncia
depèn de lo fonda que sigui.

Ets matussera, sapastre, destralera!
Cosa fina, rebonica, ballarina!
M’agrades així, elegant,
bruta de fang.

Era l’estepa, el que volies. L’estepa fosca i desolada, el que volia. La pedra seca, el tall de roca, una terra amb ulls de bèstia i llengua llarga, el que volíem. Una plana amb una porta. Una porta sense marc o de marc aire i vora el caire. Una taula de lladre o de dimoni i el pa sec amb ceba crua. Demanar el pot de mel quan ja s’acaba. Gratar els camins i escurar el pot i entrar picant dos o tres cops. Fer-se amic del tigre blanc, agafar l’os de la muntanya, fer-ho sovint, de notar el crani, i dar-li el colze a un ase vell. Repicar el seny i regalar-li al patir un silenci d’esquelles. Era el cor que es fa petit com l’avellana, el coll amunt i el nin a coll, la selva estranya amb la quietud i el vi ranci amb seguidilles. Eren les mans, la lluna negra i un udol de veu humana. Era el mas, trobar la font, seguir el gat seguint la gata. Era llampec. Ajuntar els dits, cercar la nimfa i llegir-li la fòbia. Era partit, serà per a tots, foren les punxes, les branques dels pins foradant-nos la llana i un ocell veient de prop la revinclada.

Som perfectament conscients,
de cor, de l’existència
de la pell i del verí quan se li clava,
del buirac del propi cos,
del plaer d’entre les cames
i del cervell mirant muntanyes.

Som del tot de vida quan ens morim.
Som del tot figura quan som abstractes.
Som del tot reals quan no ens veiem.
Som. Som l’adagi de les pedres.
Som les mans a cop de sílex.

Som perfectament conscients,
de tot, de l’amplitud
de les onades i de la força de la mar,
del ventet de tramuntana,
de la foscor de dins la cova
i del sol que hi fot a fora.

Som del tot antics quan no hi ha rastre.
Som la boca i la cançó que ja no es veu.
Som. Som el pont de ser pastors.
Som el vers que queda a l’aire…

Concentra’t i digues, suposada llumera
en manifesta misèria, concentra’t i digues

on t’és el final si ni crim ni naufragi
han bastat per fer miques la nit?

Bressola’t i digues on t’és l’evidència de l’alba,
on t’és el verb absolut,
on t’és la durada.
Bressola’t i digues on es desperta la força,
on s’esgota el costum,
on se separen «jo» i «tu» i per on es busquen.
Bressola’t i digues per què l’impossible et deslliura,
per què la paraula et fa d’arca o l’és tota,
per què es defensa la pàgina.
Bressola’t i digues qui eixampla el redol,
qui posa en dubte la torre,
qui és qui ajunta les aigües.
Bressola’t i digues com dius el contrari,
com dius filferrat,
com dius sempreviva.
Bressola’t i digues si vols el fantasma,
si vols una màscara o cap o en vols mil.
Bressola’t i digues, tu que pareixes sentit,
si aquella sola carn dins la nit
et diu «té» o et diu «no» o et pregunta.

A tu no que no et feien els petons d’adormida
perquè no t’ensenyorissis.
A tu te’ls feien desperta i ara no calles ni caus
però tens la força tronada i et desestufes aviat
i enyores molt i plores ràpid i escrius convençuda
i no tant —potser no has entès de què anava la muda
ni què vol dir l’altre repte; potser has mal llegit
aquesta cosa de l’entre i aquesta flor que no és una—,
però escrius exposada i valenta amb un pal a la mà,
que, per salvar dos ocells, atuparàs dues gates.

No hi ha pronom per lligar-nos:
ens hem confiat a una nostredat estrangera

però l’amor nostre diu teu i diu meu, amor meu,
i ens contradiu i se’n riu, de la inversió feta norma.
Vine, amor meu, que escoltarem la proposta i la protesta
—contra l’ésser-per-a-la-mort, néixer dos cops;
contra el viure que mata, escriure després i per al núvol—
i que l’exili antiquíssim, oh rebrot meu, sigui bàlsam —i no bandera.

Serà des d’aquí, que serem acusats d’insolents amb la casa.

Serà des d’allà, que udolarem enfosquits
i que podrem ensumar-nos i fugir-nos per dins
i fer una entrada a cavall i ser tan petits
i parlar tan fluixet que farem molta nosa.

De matinada diràs que, per amor a la brega,
amb els llibres hi parles i amb els llibres, si pots,
ganivetades de llum, però no de poder ni de sang.

De matinada diràs que, per esperit de revolta,
els llibres no es cremen i els llibres, si en saps,
ni tan sols es veneren, ni tan sols t’agenollen.

De matinada diràs que, per escriure després,
has d’escoltar-te el defecte i esquerdar-te, si vols,
la identitat més estable i més recta.

De matinada diràs que ni al profeta més fals se li cremen els ulls,
que una terra no és l’himne, que ‘nosaltres’ no és res, no,
que una terra és la gent, que una terra és els llibres.

De matinada els diré, i et seré, amor, una mena de fona,
que què volen aquesta gent que cremen de matinada?

Érem bocins de lluna morta
i no quèiem al pou, ens hi tiràvem.
Si no dormíem, que no dormíem,
decidíem tallar-nos amb destrals de raó.
Segats d’enmig, amb horitzons diferents
i desfets de maneres, no érem ni andrògins.
I a la follia, guardiana amiga,
la fèiem inversa: més folla que folla
i tan folla que no, que ni enfollia.
Cavalca, infinita, cavalca, i sigues fang
sense costella i sigues pols sense principi.
Però de nit la traíem: li obríem la porta
i au vés, vés-hi amb consciència,
havíem gosat poder dir-li.
I nosaltres pensant. I nosaltres petits,
però ocupant massa, recordàvem
la marca i no l’escàndol.
Tocàvem la crosta i oblidàvem
que endins no era el mal, sinó el cor
qui s’atrevia a eixamplar-se.
Si volíem curar-nos la cura era curta
i tan curta no es veia.
Per això ens estripàvem: per veure
que enlloc s’hi fan arrels,
per veure que enlloc hi ha lloc sabut
ni terra natal ni terra prohibida.
I alletàvem, això sí, alletàvem l’inici.
I a la raó: cavalca, infinita, cavalca, i sigues
tall, sí, sigues destral, però amb insurgència.
I el món va fer lloc a un cos petit.
I avesats a trencar-nos, va ser que no.

No he donat el meu cor ni sóc cara o barata.
Si es podreix a les mans, què puc fer-ne de nou?
Al racó més tot sol hi ha una amorfa patata
que m’ensenya com grilla, que tot gira i es mou.

Seré fina o abjecta, seré rude o subtil;
tant si faig o desfaig, no vindré a consolar-te:
no seré allò que vols ni de preu ni d’estil,
que ser un cos o ser crossa, enderroca i afarta.

Que ho entenguin per fi els parents i els senyors:
puc fer d’ocell, de peix, de microbi o de mul,
puc ser el món que tremola, puc ser el clot de les pors,
prò no el nom que m’imposis ni a la cara ni al cul.

Que vinguin ficcions ben arran de la vida,
que, així, encarcarada, ennuega i remata.
Com que esteu avesats a contreure’ns la mida,
em declaro deforme i he triat la patata.

Te m’enduies i dormíem a terra en una espècie de paller sense palla —de raons sense consciència— i no existint —només forat.  En un racó d’una cambra sense porta, ens estiràrem.  El reflex de l’astre ens tocava les cares i ens envestia la nit.  Et veia els braços.  Em deies que aquests eren els altres camins de l’amor.  Amb la pell a la pols, semblaves un àngel.  M’imaginava sortint, ja sense mal, de dins les pells d’una ferida, d’un immens carnesqueixat que ja no cou.  I tu, caigut, fent-te més àngel, em posaves la mà on la cua es va perdre.  jo t’escoltava la por bressolant-te amb la mà blanca.  Ems deies «vine, serem el temps».  Et feia «sí», descambuixada amb la mà torta.  I érem l’espera:  el punt abans d’arrencar el bull.