Antoni Vidal Ferrando

Les paraules són cérvoles que fugen de la mort
Tenen fred i se’n duen la tarda dins els ulls
Se’n duen instants liles com la mar de Menorca
Mai no he tornat d’aquells horitzons que eren música
Ardents sacerdotesses hi ballaven descalces
Embriagues d’aromes de roser imperial
Des d’un vaixell corsari pensaria els seus besos
Pensaria un rivet de notes d’oboè
A més de laberints les paraules són cérvoles
Beuen aigua dins l’últim batec de la tardor
Esdevenen deesses amb flors a la cintura
Volen créixer com taques de rovell i desfici
Mentre passa el perfil malva-rosa del vent
Passen contrabandistes pels sorrals de l’absència
Som l’amo de la seva tristesa i d’un vell gos
Tot allò que m’espera no té nom a cap mapa

Hem profanat el temps i ens ha colpit
de sobte aquest desfici de saber-ho.
Amb lentitud i amb el desassossec
dels gossos dels llaüts, les nits de boira,
transcorren els instants on ara som.
Hem profanat el temps i l’escarment
serà una singladura irreversible
a l’estupor d’esdevenir-ne ostatges.
T’evoc, des de l’absurd, com qui demana
Imperiosament el benefici
D’un ull de sol, el frec d’una gardènia.

Molts de camins eren cursos d’aigua. L’home escrutava els equinoccis,
escrutava laberints, i, a llocs sagrats, salvava la memòria dels morts.
Tot era rar i bell: la violència dels abismes, les ombres escarlates, la
flaire de morduix del pleniluni, el bleixar de dos cossos, que ocultava la
selva. Tot era rar i bell. Del seu poder anímic sobre el sílex, sobre els
secrets de les pedres calcàries, l’home en va fer les eines, cavernes, les
adipositats i els ritmes de les venus; en va fer un costum com de tenir
dues mans. Després, aixecà sales hipòstiles, interpretà els auguris, va
establir calendaris. L’home era així, indòmit, èpic, naïf. I, un dia, es va
sotmetre a una experiència brutal: explicar l’ésser. Invocà el vent, la
claror súbita, malva-rosa d’un àngel, traçà el primer gargot.

De bon matí creixien els velluts de la mar.
Cada dia anàvem a donar pa als ocells
sota un sol jactanciós. Cada dia,
i les noies duien dofins als llavis.
Duien gemmes, licor, bells amulets.
Quan les vèiem, l’horabaixa tenia
gust d’arrels de violeta. En aquell temps
tots sabíem dormir els escurçons
amb un vell flabiol. També havíem après
a caminar descalços dins l’arena del mal,
a rentar-nos la cara amb suc de móres
durant els sacrificis. Oferíem als déus
mocadors i tabac, ganivets i avellanes.
Tenaçment esperàvem un senyal o mercès
de la seva inclemència.

Després d’agenollar-me devotament com feia
Fra Angelico, abans de pintar el cel serè
de l’antiga Florència, no he trobat la bellesa.
Ni l’he trobada en l’ordre noble dels temples grecs
o en les extenses platges de la literatura.
Per sempre inassolible, ha esdevingut distància
a qualque tornaveu; i tenen fred els pètals
rosats dels ametlers quan escric el seu nom.

Rosa, per dibuixar-te una illa a penes,
amb mots i heliotropis, trenc els cèrcols de l’urc.
Des d’ara em torn l’epígon d’algú que escolta ploure
entre les teves cuixes. Perquè els déus són despresos
com el rostre de l’aigua o talment les textures
i el tram color albergínia des d’on el dia neix et puc escriure
aquest poema. A fora hi ha els ritmes del silenci, els rondallaires
més adustos, més bíblics, i un atzar poderós
com l’escomesa o els dits de ferro de la soledat; hi ha músics
melancòlics a pòsters que lacera la lluna,
el caos que l’hivern entronitza: mans mortes
dels insectes, el cuiro i les mimoses nevades dels darrers
combats per la certesa, cementiris
i encantadors de serps a l’hora carmesina en què tornàvem
a casa quan s’obrien els mercats de les flors.
Però nosaltres, Rosa, ja som lluny, mar endins,
i tot té el sentit èpic de dos cossos ingràvids
– àngel, vi blanc, saliva – desesperadament
volent-se sobre els punts cardinals de l’adreç
de llit, camí de l’alba: la bellesa i l’efímer.

La tarda s’enamora d’aquell lloc. Parl d’un pati
amb gàbies d’ocell i dibuixos amb guix,
que eren de sols i grans navilis a la vela.
Com una oració, els diumenges, amb suc
de llimona, la mare m’enllustrava els cabells.
Jo duia dins la boca mil estrelles de mar.
Pels carrers veien créixer l’abril sense geranis.
Quan ploraven els gossos enyoràvem els morts.
Les penes de l’infern formen part del paisatge
i de la dialèctica més pura d’aquells dies.
Encara, en evocar-los, el novembre convoca
un neguit de filferros i d’ornaments litúrgics.
Diluvia a les pletes dels nostres paradisos.
Els esbarts d’estornells em recorden els cels
al•legòrics del Bosch i el tema literari
de la caducitat de la vida i dels somnis.
Em recorden les trenes llargues del primer amor,
les roses que es podrien a tombes dels vençuts
i la meva infantesa d’arlequins i metralla.

Entr a la clastra buida. Jocs de faroles, ecos que anuncien la
posta. Ara tot esdevé molt menys cutani. Cerc amb els ulls
l’incendi, l’argot de la planura. Formacions dunars i els
poderosos territoris d’un núvol són la terra i el cel d’indrets on
hem estat feliços. Pens la teva cintura d’herba sana, la llunyania,
on regna un arxipèlag. Ens farem vells i pàmfils i maldestres, amor meu.

Les cartes que t’escriuen els amics; el blanc d’ou
de la lluna, acampat tantes estones rera
la cortineta amb àngels de la biblioteca;
els balustres on vénen a aparellar-se, en ebris
encontres, els coloms; les figures de moro
ardents, des d’on udolen els tons laics i escarlates
de la llum del crepuscle: la bellesa transcorre
amb tu cap a les calmes de l’ésser, cap al sol
casual que han de veure passar les ploracossos,
com un roig camafeu, sobre el teu epitafi.

Un altre hivern no t’ha vençut l’absència.
La posta tornarà i és com si fossis
encara la cansada silueta
que es deixa posseir per un somrís
a l’hora de besar-se, aquella mà
que encén l’espelma del rebost i malda
per treure’n les ampolles o cireres
sagnants o l’escomesa del terrible
dolç de la confitura.
Vivim mentre qualcú roman als porxos
indemnes que bastírem
un dia, enfront del temps; i l’alba nostra
és el present que som a dins uns ulls
lleials en caure el vespre.

Tot té un àngel:  el silenci, aquesta olor de terra amorosida pels records, el petit oasi de les possibilitats, els feliços episodis de la pluja que renta els nostres ulls culpables o de les flors d’hibiscus i de la buguenvíl•lea, tan subtils, tan pletòriques, tan descaradament alienes a la severitat del capvespre d’octubre, als instints diluvials de la tardor.  Tot té un àngel, el té de ferro, el vi negre que guardam als cups, l’olor de canyella, la nostra set convulsa, que no es vol sotmetre a cap malentès, a cap lila presència de les fulles exànimes que cremarà la neu; una set que és tan certa com el mateix Ulisses, com la més gran de les filles d’Àugias, la rossa Agamede; una set animal:  no civil, no lírica, no delimitable ni despresa de gèlids reglaments jurídics.  Tot té un àngel.  Jo el cerc inútilment, en un assaig bell i aterridor com l’espectacle del vent del desert.