Jo no podia comprendre que un personatge de dretes com Bismarck tengués tractes amb maçons. ni que el Príncep. que acabava de dimitir el seu càrrec de canceller i que no s’avenia amb el kàiser jove pogués parlar en nom del Centre Imperial d’Investigacions Maçoniques Teosòfiques de Prússia.
Els doctors somrigueren:
L’assumpte no és potser tan senzill. El Princep proclamà l’Imperi el 18 de gener de 1871 coronant Guillem la la Galerie des Glaces de Versalles. Aquell dia la casa d’Habsburg sofrí un mal cop. Sedan ha repercudit més dins Viena que a París. Els Hohenzollern deuen molt al vell Canceller. Prússia li deu més encara…
Seguiren parlant i he de reconèixer que demostraren una erudició i una cultura extraordinàries. No sempre, però aconseguia de veure un sentit a les seves afirmacions. Per un moment vaig arribar a pensar si l’enemistat del kàiser Guillem II amb Bismark era sols aparent i si aquest, sota mà, seguia de fet en el seu càrrec de canceller..
—Res més fals —em replicaren—. El kàiser és lliberal i el Príncep conservador. Bismarck no és sols un militar sinó un gran polític que enganyà Napoleó III i, en certa manera el propi Guillem I. Vostè coneix sens dubte la història de la depéche d’Ems, origen de la guerra del 70: quelcom destinat a esdevenir tan cèlebre com el bellíssimo inganno de Sinigaglia de César Borgia. Essent conservador, el Príncep és, però, enemic dels vells i tradicionalistes Habsburg. Tot credo és una força que es pot aplicar de molt diferents maneres segons les circumstàncies. El Príncep és conservador a Alemanya perquè vol conservar l’Imperi fundat a Versalles i afavoreix al mateix temps la maçoneria que ha de contribuir a la disgregació d’Àustria.
Aquell pragmatisme que d’una manera tan cínica exposaven els meus interlocutors em disgustava, si bé em vaig abstenir de fer comentaris. Guillem II i Bismarck, encara que enemics, coincidirien d’una manera tàcita en el desig d’exterminar la Casa d’Àustria: però tampoc no encertava jo per complet aquesta vegada.
—Segons el Kàiser —digué el doctor Wassmann—, la disgregació d’Àustria ha d’arribar per un camí oposat al que preconitza el Príncep és a dir per un conservadorisme caduc, a la Francesc-Josep que acabarà per assecar les fonts vitals del país; i sembla que realment els Habs-burg es mostren incapaços davant els problemes del segle.
A mesura que els escoltava les meves idees es feien més confuses.
—Així ¿com és que l’Emperador afavoreix….
—L’Emperador no afavoreix la maçoneria, sinó que la presideix. Com a àrbitre suprem reconeix la seva existència sense fomentar-la.
—Però sense perseguir-la.
—Com no persegueix —replicà el doctor— els camins de ferro ni les diligències que es fan la competència entre si. Per altra part el problema té no dues sinó diverses cares, i si bé pot ésser cert el punt de vista de Guillem II respecte al fet que per neutralitzar Àustria convé augmentar allà el poder personal dels Habsburg, aquest excés de poder, en degenerar-los més i precipitar la caiguda de la dinastia, podria coincidir amb un ressorgiment del poble austríac, la qual cosa és necessari evitar.
Li vaig tornar a omplir el vas, perquè notava que el vi l’excitava a parlar, i prosseguí.
—En canvi, el problema varia pel que respecta a França, país que ressorgí massa aviat de la desfeta de Sedan. No seria absurd suposar que la maçoneria lliurepensadora, que asseguraria tal volta la unitat de l’Imperí austríac, fos un element disgregador entre els francesos decadents i indisciplinats. El mateix podria succeir a Itàlia, jove nació, la qual tampoc no convé perdre molt de vista.
El meu interlocutor féu una pausa i jo, espantat, vaig pensar ara que el que es proposaven conservadors i lliberals prussians era la destrucció d’Europa.
