Eugeni Xammar i Puigventós

En arribar a Berlín un amic meu, cor­responsal des de fa vint anys d’un dels grans diaris d’Itàlia, em digué:

—Ja ho anirà veient. Alemanya, periò­dicament, és un país ensopidor. Un te­ma de discussió dura anys i panys. Quan jo vaig arribar la premsa dedicava cada dia columnes i columnes al problema roent d’aleshores: la construcció del ca­nal del Rin a l’Elba. Deu anys més tard, en esclatar la guerra, el canal ja estava construït però la discussió encara dura­va, i si no fos per la guerra crec que en­cara duraria. Ara, fa tres anys que  es discuteix la qüestió de les reparacions. Podem pagar, no podem pagar? Paga­rem, no pagarem? Com pagarem,  quan pagarem, amb què pagarem? I l’endemà tornem-hi que no ha estat res. Carregui’s  de paciència perquè n’hi ha per estona.

Fa més d’un any que sóc a Alemanya i he estat testimoni de com la profecia del meu amic italià s’anava complint amb regularitat inexorable.

Avui encara, quinze dies després de començada l’ocupació de la conca del Ruhr, la premsa del matí dóna una confir­mació esclatant de que no hi ha més problema que el de les reparacions. És possible que durant un parell de setma­nes ens haguem estat enganyant amb discursos i manifestacions i amenaces de vaga general i organització de la re­sistència passiva i tancament dels cafès i restaurants a les onze de la nit? No ho sabrem del cert fins que passin uns quants dies o unes quantes setmanes. L’acció del govern francès i la resposta del govern alemany, potser no prou ben meditades ni l’una ni l’altra, han posat en moviment una sèrie de forces —locals, nacionals i internacionals— l’atur i ende­gament de les quals pot donar lloc a complicacions incalculables. Sigui com sigui, el fet gros d’avui no són pas les noves que arriben de la conca del Ruhr. És el comunicat oficial del govern que publiquen els diaris. I en aquest comuni­cat oficial s’hi llegeix el següent: «Com s’ha dit i repetit, Alemanya ha estat i continua estant disposada en tot mo­ment a negociar per tal de trobar una solució raonable al problema de les repa­racions.»

[…]

França preté donar una justificació legal a la seva entrada militar a la conca del Ruhr invocant el fet que els lliura­ments de carbó i de coc que Alemanya havia de fer durant l’any passat en con­cepte de reparacions s’han saldat amb un dèficit que no arriba a dos milions de tones. A més, Alemanya ha deixat de lliu­rar una trentena de mils metres cúbics de fusta i una seixantena de milers de pals de telègraf. A conseqüència d’això hi ha avui a la conca del Ruhr més de 100.000 soldats francesos i belgues, es parla d’enviar-n’hi encara cent mil més, i a hores d’ara no ha travessat la frontera francesa ni una sola tona de carbó del Ruhr des que l’operació militar va co­mençar.

Fracàs de l’acció francesa en tota la línia! deia ahir al vespre en donar comp­te d’aquest fet la «Deutsche Allgemeine Zeitung». Una gran part de la premsa anglesa, extractes de la qual publiquen tots els diaris de Berlín amb el contenta­ment que és de suposar, s’inclina també a considerar l’acció francesa com a defi­nitivament fracassada. Que l’acció fran­cesa fou preparada amb un pressupost de resistència de la part d’Alemanya molt inferior a la realitat, els fets ho demostren. Però que hi hagi dret a parlar del seu fracàs definitiu quan amb prou feines fa quinze dies que ha començat, ens sembla més que discutible.

[…]

Costa de creure que França mobilitzi centenars de mils homes i gasti un ra­mat de milions (que no li sobren pas) per anar a cercar un parell de milions de to­nes de carbó i de coc i uns quants milers de pals de telègraf. No. França cerca a la conca del Ruhr la solució política del pro­blema de les reparacions. I  essent així, el fet que fins ara l’operació no hagi pro­duït ni una tona de carbó té poca, molt poca importància, car l’ocupació de la conca del Ruhr no és altra cosa que un nou plantejament del problema de les reparacions. Si la nota alemanya d’a­quest matí signifiqués que, contra la solució d’aquest problema que França persegueix, Alemanya està disposada a facilitar-ne la solució econòmica amb sa­crificis que arribin fins al límit (veritable, no verbal) de les seves capacitats, hauria sonat l’hora de la intervenció anglesa. No hi ha, però, cap motiu per creure que aquest sigui l’esperit de la nota. El go­vern alemany vol negociar sobre les re­paracions, i al mateix temps continuar la seva campanya contra França. És un joc difícil i superior, potser, a les forces de l’Alemanya d’avui. Berlín, gener 1923.