A flor d’oblit

24 octubre (1941)

Aquesta tarda m’arribo al Parc Municipal —a la Font del Racó— amb la Maria. Feia una tarda freda, ventosa, però assolellada. El parc era ben desert. Que lluny aquelles flors d’olor intensa vora els caminals, els rossinyols apassionats, el flautejar dels merlots a les alzines! Ara fugen, esferoides, les merles sota el verd, amb xiscles sobtats, i només alguna menuda flor blava, o les diminutes pomes del craetegus, alegren els camins. Però el cel era magnífic. Retallant-se en el blau pur, grans núvols solemnes copiaven majestuosament la silueta dels roures: formaven com a copes d’arbres olímpics cel amunt. Els roures semblaven núvols verds; els núvols eren com arbres blancs, tenyits de posta, amb grans corbes sumptuoses i enceses.

9 de setembre (1965)

A la tarda visitem l’ermita de l’Abellera, posada damunt mateix del cingle que dóna a la profunda vall coberta de castanyers. Al fons hi ha Capafonts. Hi havia ombres de núvols, però el sol il·luminava alegrement algunes cases i el campanar. És un indret feréstec, inoblidable. Un corb ha volat cap a les roques ben roges, estranyament corcades per l’erosió. Hem vist la pedra amb els versos de Melcior Font, tret dels goigs que escriví per a la Verge: …Feu-nos ésser romaní de la vostra serra blava. I hem vist també el romaní, ara ben gerd i arrelat, que hi van plantar a la vora. En Gérard deia que aquell massís li recordava el Jura.