A l’encesa

[Besa’m i deixa que una boca morta
a la teva es podreixi
i que el carnús pudent del meu capvespre
te’l canti el vell ocell
a l’erm
del teu matí—
matins, ròssecs de vent i sol,
pètals i el pus
que l’olivera hi solta
marcint-se.]

I a la nit d’ara
contra els meus fulls desada
l’erta flor, l’olor blanca de l’oblit,
ara als teus ulls,
gessamí, un sol pètal
de nit
que esclates i et fas llum
de les Ombres de l’Èreb.

Aquesta pluja
de peixos negres, d’ulls,

i el marès de les cases,
i el canyar que els parles,
a les tombes de Qala,
parla que allises
barrancs, a la vora que llepes i rellisses,
i que et rebolques plàcida,
i et fas cala, espluga,
penya-segat.

I enllà, cap a l’Illot dels Moridors, la fusta
calada de ploure i de sal,
ferida.

Mar, com un animal ferit tremoles, llum
d’ales, d’olors,
tremoles les mans del sol vell.

Defalliu, plomes, cels d’ahirs.

Dahlet Qorrot, Illa de Gozzo, 2000

II

Ànsia que et fas boca, nits,
la ferida oberta,
Sol vell,
que encara adolles,
cada silenci a les meues fulles,
la clara aigua que hi tremoles,
espills, tan netes.

I

Ara
la clara nit que entres,
nit que als cors cremes.
I ens esperes,
última, muda
nuesa.

A la mà del vent.

I les mans càlides que hi tremoles,
dels pollancres i l’aigua,
dels seus cels les veus de mort
sents nodrir-se’n—
nosaltres, trèmuls,
¿Quins cels estranys?

Déu hi dorm.
Fulles que vincles
l’agronxen, l’aigua closa dels cors, nits,
l’Aigua Mort.

II

Pel cel nu—
de veus, d’esglais que es criden, moren—
remes.
A l’encesa.

a mon pare i. m.