A l’hotel, a deshora

També la roba pot morir-se.
No de vella, sinó de jove.
Però no va ser la teva,
que es va morir. La teva, de roba,
continua viva, en una perxa
perduda en el mapa, en un cos adoptat
o en el meu armari esperant un frec lleu.
Va ser l’altra, la meva,
íntima, fràgil, negra, sedosa,
granat, transparent…
que es va morir.
Un dia el cos va dir-me
que la roba no acudia
a les seves cites.
Vaig mirar al calaix
i era allà,
tan menuda,
amb el cor aturat.