Afollada

La deriva del no moure’s.
Aquell no saber-se enlloc
perquè l’espai no t’és estrany
de fa massa llunes i vents,

és el que empeny qualsevol soca
de figuera a retòrcer-se en un dolor de panxa encesa;

és el que estira el meu desig -en giragonses
cap a aquella altra finestra encortinada i amb baranes.

M’és l’encanteri autoimposat:
no menjaré i no beuré fins que hagi omplert
tot el meu niu de llavors teves.

Prò em nego a ser-te l’oreneta,
si no m’ets fèrtil, Terra roja!

El cigarret no et ve de gust:
arreu hi veus nens fent rotllana
―una reunió permanent de l’associació de pares i mares…

T’hi manquen parcs amb gronxadors aquí, al teu barri;
als aparadors sols hi anuncien prendes d’adult en miniatura;
dus la mà esquerra posada plana sobre la panxa…
i una excursió de la classe dels llops travessa la via Laietana;
alces el cap perquè ja et roda
i al cel hi ha un globus d’elefant;
no saps perquè però, a l’estanc,
t’hi compres dues pegadolces…
algú ha punxat el sol solet pel fil musical,
i al replà de l’escala hi ha un cotxet amb una nina que plora;

i ja no goses pujar a dalt,
no hi tens pas res d’això que et busca…
entres al bar,
empasses fum,
vas al lavabo,
i, calces avall,
desterres l’equívoc a les clavegueres.

És natura ― ben humana
el ‘nar follant com d’una gana
i fantasia ― animal
voler veure-hi la ganyota,
la mateixa, al mirall.
Oreneta!
Ve mon pare que,
amb l’escombra, tomba el niu
mentre em diu:
―Vas néixer una primavera
i pariràs un fill dels hiverns.