Alba del vespre

Som navegants d’un oceà de somnis
cap a un destí de glaç o foc.

Tossuts, anem teixint anhels
sota de cels tan transparents com l’aigua
des del deler de ser i de construir-nos.

Sentim el gest silent de l’arbre que s’enlaira,
collim la pedra despresa entre les mans,
ens descobrim nus entre els braços del vent,
fem de la pell un tros de terra commoguda.

Mirem la nit, mirem el pas dels astres;
ens escau viure i ens escau la mort
perquè altres vides siguin;
el cicle neix i es consumeix;
som una espiga que creix
i que serà segada;
besem la llum,
la llum ens besa;
perdem només allò que posseïm.