Alta Provença

Que el poema sigui
com un revelar-te, com un llampec
que encega uns instants:
just
per percebre l’absent.

Foscor, immobilitat: futur anterior.

Res ja no serà com abans:
aquest imperceptible canvi.

Un foc interior t’abrusa:
l’afany d’esdevenir l’altre
de ser l’ altre.

signes pedra diuen
el més enllà sense dir-lo

el túmul cela un raig de llum
que un cop a l’any

per uns instants
fa visible l’interior

les ànimes que habiten
la memòria dels (a)déus

només la cambra de la mort
pot hostatjar la llum

només la llum pot dir el món

perfer-lo cada dia

com un afany extrem:
inexpressable

El poema t’habita
des de sempre.

L’escrius
el buides de paraules

per allotjar-hi el silenci.

Itinerari de la consciència – aquesta escriptura

dir la dificultat de ser – de l’ésser
escriure el conflicte d’escriure
bandejar tota temptació de mimesi

sol – el mot nu que diu el silenci
esmotxar poemes – a penes

deseixir-se – desaprendre
cercar l’essencial de l’essència
renunciar a la claredat per ser diàfan
comprendre que la profunditat rau a la superfície

no fer el poema perquè el poema ja és
no dir la llum perquè la llum existeixi
la immobilitat – per fer-ho tot

crear una llengua autònoma – intraduïble
cercar confluències – esquivar influències

la lentitud – la durada
la paraula – el buit

en el gran silenci del bosc – en la llum blanca de la pedra

La llum s’atura damunt
l’esbarzer:
brunz.

L’ombra
duplica el silenci
de l’absent.

Tanta nit,

aquest esperar
sense espera.

Aquest viure
que s’escola
devorant-se.

El so de les hores percudint
el silenci blanc del paper.

Pura interrogació
sense rèplica possible.