Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Categoria: Poesia
Editorial:
Primera edició: 2010
Ciutat on es publica: Barcelona
Traduït: No
Dades generals Llibre
Argument
Durant la primavera plujosa de 2009, Marta Pessarrodona, al seu redós santcugatenc de Mira-sol Alt, va anar creant, un a un, els vint-i-cinc poemes que configuren aquesta petita joia que és ‘Animals i plantes’, el primer llibre de poemes inèdits que publica Pessarrodona després de la seva Antologia. La poeta treu profit de les imatges que li proporcionen la fauna i la flora que l’envolten per fer uns retrats, a voltes de profunda introspecció, a voltes de descarnada queixa social i política, que constitueixen un veritable clam poètic que arriba al lector amb la contundència del poema de combat. La tipografia i la compaginació d”Animals i plantes’ han estat obra del mestre de tipògrafs Josep Maria Pujol.
‘Animals i plantes’ consta d’una introducció, de 25 poemes de Marta Pessarrodona ordenats en tres parts –«Animals», «Genius loci» i «Plantes»–, i d’un epíleg.
Fragment Text Literari 🔊
Quan tot de sobte
“My salad days, when I was green in judgement, cold in blood”
Shakespeare, Antony & Cleopatra
Segurament, la meva sort ja cedia
i els meus dies d’enciam caducaven.
Havien fracassat les meves obres?
Havia estat tot una il•lusió?
Aquell déu havia abandonat Antoni, ben cert;
i, de retruc, una mítica Cleopatra mental.
Des de Le Metropol Hotel veia el mar,
com l’havien vist Morgan i l’amic oficinista.
Allí, irrigació, com a Bs As comissariat de gallines.
És sempre així el cada dia dels grans poetes?
Contemplava l’orfandat del far absent,
les inexistents petjades del foraster etern,
i, ben endins, on acaba algun camí,
plorava i, en especial, recordava.
Des del Greek Club, dialogava amb mi
en la meva llengua, amb el meu llemosí.
Els altres, els bàrbars, en arameu, parlaven entre ells,
mentre jo m’acomiadava d’una Alexandria llibresca.
La sang, la meva, no era gens freda,
ni el record de les absències menys punyent.
Obedient, amb coratge, ja preparada,
avui li dic adéu a l’Alexandria que perdo.
No escolto el plany dels pusil•lànimes,
perquè ells no m’havien donat cap ciutat.
Avui, en plena fugida, mesuro
l’Alexandria que, ben segur, tinc.
Text:
El dia que Dorothy Parker amanyagava els seu yorkshire o el discret triomf de l'esdrúixola
Sabia molt bé què volia dir:
els llavis amb gust de llàgrimes
són els millors de molt
per a tantes, tan repetides vegades.
La dama sabia tant
que fins i tot, sovint, oblidava
el pastís de poma a l’Algonquin,
i no li hauria importat si la taula
hagués estat quadrada.
Les carícies, a la foto, la distreuen
de frases epigramàtiques,
d’alguns cretins que l’envoltaven,
de les ratlles de pagament
que, com sempre, l’esperaven.
El Yorkshire, però, sols mira la càmera
i ella, com tu, com jo,
prou que s’hi escarrassa,
prou que l’amanyaga,
prou que menysprea d’altres rucades.
De tota manera, el Yorkshire
no li estalvia la sal,
ni la memòria de la salabror,
ni l’enyor, potser, d’algunes llàgrimes.