Aquest amor que no és u

Concentra’t i digues, suposada llumera
en manifesta misèria, concentra’t i digues

on t’és el final si ni crim ni naufragi
han bastat per fer miques la nit?

Bressola’t i digues on t’és l’evidència de l’alba,
on t’és el verb absolut,
on t’és la durada.
Bressola’t i digues on es desperta la força,
on s’esgota el costum,
on se separen «jo» i «tu» i per on es busquen.
Bressola’t i digues per què l’impossible et deslliura,
per què la paraula et fa d’arca o l’és tota,
per què es defensa la pàgina.
Bressola’t i digues qui eixampla el redol,
qui posa en dubte la torre,
qui és qui ajunta les aigües.
Bressola’t i digues com dius el contrari,
com dius filferrat,
com dius sempreviva.
Bressola’t i digues si vols el fantasma,
si vols una màscara o cap o en vols mil.
Bressola’t i digues, tu que pareixes sentit,
si aquella sola carn dins la nit
et diu «té» o et diu «no» o et pregunta.

A tu no que no et feien els petons d’adormida
perquè no t’ensenyorissis.
A tu te’ls feien desperta i ara no calles ni caus
però tens la força tronada i et desestufes aviat
i enyores molt i plores ràpid i escrius convençuda
i no tant —potser no has entès de què anava la muda
ni què vol dir l’altre repte; potser has mal llegit
aquesta cosa de l’entre i aquesta flor que no és una—,
però escrius exposada i valenta amb un pal a la mà,
que, per salvar dos ocells, atuparàs dues gates.

No hi ha pronom per lligar-nos:
ens hem confiat a una nostredat estrangera

però l’amor nostre diu teu i diu meu, amor meu,
i ens contradiu i se’n riu, de la inversió feta norma.
Vine, amor meu, que escoltarem la proposta i la protesta
—contra l’ésser-per-a-la-mort, néixer dos cops;
contra el viure que mata, escriure després i per al núvol—
i que l’exili antiquíssim, oh rebrot meu, sigui bàlsam —i no bandera.

Serà des d’aquí, que serem acusats d’insolents amb la casa.

Serà des d’allà, que udolarem enfosquits
i que podrem ensumar-nos i fugir-nos per dins
i fer una entrada a cavall i ser tan petits
i parlar tan fluixet que farem molta nosa.