Ara que és tard

Aquesta nit els coloms
fan més brogit a la cornisa.
En aquesta hora els carrers
són buits.
És ara
que tu, gran ocell negre,
camines eixalat
per la deserta plaça,
sota el braç un plec feixuc
de fulls de diari,
sentint la matinada
com una gasa inconsútil
humida a la cara.

Tot just clareja
mal desprenent-se de la fosca.
Escoltes el primer
xiular dels trens
que lentament arrenquen
del món suburbial.

No hi ha encara en aquesta
plaça vastíssima, sense arbres,
ni un bar obert
on puguis beure un glop
per retornar-te una mica.

No tens en veritat altra escalfor
que la llarga abraçada de la tarda.
Una mà et fa senyals,
ectoplasma de boira
que tu no veus, ni et gires.
On vas? No ho saps.
Potser
vas on ja res no faci mal.
Què esperes? Potser el vol d’un falziot
o que s’aixequi el sol
emperesidament d’un mar de núvols,
ple de sinistres
pensaments, d’inconfortables
records i certeses:
la vida
val només per moments
inesperats d’intensa
felicitat que no podem
fer nostre del tot
ni retenir-la gaire estona.

La nit passada anava per les vinyes
seques, palpant els ceps un per un
com si fer-ho tingués significat:
rera els canyissos,

una dona vetllant cremacions
em va cridar i em conduí
fins a l’estable.
No recordo
la casa, no vull fer memòria
del menjador ni de l’escala ni
de cada replà.
Només recordo el vent
abrupte, cargolant-se
per l’apagada xemeneia, rebatent
les portes.
I la passió
que m’empenyia cap algú
que ja no era dins el camp
sinó dels records.
Els arbres gemegaven
i tot era un crit fosc
que venia de lluny
i res no era comprensible
ni res no era ja per abastar el que tant
les mans volien: no sentir-se buides
del tot.

Els grans focs apagats ja no es revifen.
El vent glaçat impera i mata.