Arena

Ha vingut ja l’hivern sense sorprendre’m.
M’avisaven la fosca dels matins
i l’obstinat silenci sobre els arbres,
la malaltissa llum,
la nit anticipada.
I ara ja no regresse al santuari
de les hores que m’he trobat als peus
ni sé per quina arena caminar
ni sé quines pregàries demane.
Ha vingut ja l’hivern sobre l’espill
d’una cara que costa reconèixer,
d’un cos espectador entre les coses
que no sé qui ha posat tan lluny de mi
que al tacte sobre elles no m’arriba
i adormides les mans abandona.

Camine nous espais Unter den Linden
amb la por de qui pensa a escapar
i es troba ja perdut des de l’inici.
Explore una defensa entre les cares
que marxen sense veu i sense nom
dins d’un metro tancat com una asfíxia
i encalle en gels de blanca solitud
mentre avança el desert del soterrani.
I per què ara no puc Unter den Linden
notar la pau i l’ombra dels til·lers
si res no tinc, si ja no tinc de mi
més que el meu vell, el meu trist testimoni.