Arqueologia

El cel d’avui s’estén
amb una freda glòria
de puresa implacable.
Res destorba o consola.

L’atmosfera és un mar,
un avatar de mar,
i els éssers i les coses
s’arrapen als seus fons,

gràvids, davall la llum
d’aquesta illimitada
transparència impassible.

Només si els ulls sostenen
la pesantor de l’aire
sabem que el món és u

mentre mirem amunt, cap a la superfície.

In andern Räumen schlug die lustigen Gezelte das Licht auf.
Novalis

Al davant, lluny, s’estenen sis edificis junts
de quatre plantes, amb àmplies finestres repartides
a intervals regulars al llarg del mur,
blanc i continu, que tanca l’horitzó
a més de mitja alçada i deixa entreveure a penes
les siluetes difuses de blocs més elevats
al fons, contra el cel clos i les llargues dreceres
desertes que el limiten. Les finestres amb llum
semblen un ordre d’ulls esparsos i remots,
i forcen a pensar en vides separades,
paret rere paret, en gent que para taula,
segueix els noticiaris o parla per telèfon,
aliena al fred i la foscor pertot,
probablement cansada.
Ombres imaginades dins de cercles de llum massa distants.
Enfora, els fanals dels carrers no illuminen ningú.
L’espai és el palau d’uns déus que no l’habiten,
poblat per rengles d’arbres en simetria de soques
obertes cap amunt en un garbuix de rames
que s’estiren i ordeixen delirants teranyines
per a enxampar l’àgil ocell del vent.
A dalt, els albs espectres de les gavines
xisclen imprecacions que no seran ateses,
com ànimes o taques que s’envolen perquè les oblidem.
Guspires que crepiten fora d’un temps suspès.
El silenci, llavors, s’estén com un sudari, opac i dens,
entre núvols metàllics, i no travessa els vidres.
El fred ho aquieta tot, els malalts dormen
i la mateixa angoixa té una compacitat difuminada,
mirada endins,
mentre la nit s’imposa, en la ciutat immòbil.