Bandera negra

Com un gat amb la panxa oberta
que s’arrossega per terra per no perdre els budells,
el meu orgull cau del cel a la claveguera
quan ensumo traïció per amor,
tant se val.

El gran arquitecte de l’univers és un pollós
que pica a les portes del paradís i implora
una última copa. No pot persuadir el porter,
un tal Pere Sants, antic macarra reconvertit,
quan li diu, amb gestos parsimoniosos,
que no ha estat bon minyó, ni català:
“No creies el que et deien els homes savis,
catòlics de la reconversió. Ara em supliques alcohol?
No hi ha res per a tu,
menys encara entrada amb consumició.
Hauries de vendre l’ànima a algú que no vol comprar-la.
A més, no crec que el trobis: Està massa ocupat venent
felicitat, dosis curtes de felicitat
per a gats estripats, temeraris per amor
o per un excés de vanitat”. Tant se val.

El gat mira la seva ferida oberta,
sot de sang viva, fulla esmolada
com lluna brillant a la cullera de plata
on neda el cotó de la satisfacció.
Sap que el gran perill és la impaciència,
però mai no es cansa de repetir els errors.
Amb les set vides corrents cap al final,
abatut, es debat sense equilibri.
Quan les veu amb un ull mig obert
detesta l’afecte que destil·len les icones,
clavades al temple de Lezama, als ulls dels idòlatres:
“La imatge és la realitat del món invisible.”

També intueix les vel·leïtats
que donen la raó als racionalistes,
embarbussaments que besen la galta,
amnèsia o confessió dins de frases fetes,
sol contra ulleres de sol i amigues de la faràndula
que es repeteixen com amistats de borratxo.

L’únic que no em falla avui és la mala sort,
mala sort en la interpretació
del passat immediat on conjugues els verbs
de les cartes que mai no vaig enviar-te
perquè ja no escrivia cartes
-els gats vells mai no envien cartes-,
ni oferia solucions per als teus problemes femenins,
ni promeses per tranquil·litzar-te,
ni tan sols una mica de simpatia.
Què es pot esperar d’un gat tronat i ferit del carrer?

“La sinceritat és una ferida suau” -em dius-
mentre acostes la vanitat del teu cos
a les meves ulleres cansades
i tot té un regust d’escuma de cervesa
agra quan exigeixes que marxi
i la matinada moribunda presenta
un dia més castigat
que el poema de John Ashbery que cites
quan implores que no et toqui.
I jo et grapejo astorat en aquest present
que s’insinua condemnat
enmig de vaguetats que oferim
com històries semiacabades.
No hem tingut maldat,
ni gaire ambició, ni armes, ni metall,
només una mica de sexe tort
en tardes d’agost tan lleugeres
com pesant és el roc amb què em colpeges.

Incendi al cendrer
que t’afanyes a apagar
mentre m’expliques
el domini dels gats
que provoca que les rates
només puguin anar
pels cables elèctrics.

Enmig de les bombes,
ell em va dir:
“Ara et faràs de ferro”,
jo sense mirar-me’l
li vaig respondre:
“O em faré de ferro
o em desfaré.
M’estimaria tornar enrere”.

Mentrestant, l’escenari és ple
de lladres, pares de família,
el mateix Vaquilla delinquint de nou.
Tot es repeteix tant
que la mateixa vida s’autocopia
fins a resultar patètica.
No em reiteris el que no vull sentir
que ja en tinc prou.
Dóna’m tres mentides
que jo t’oferiré mitja veritat
i quedarem en paus.

Hi ha un moment que t’adones que has de marxar,
que ja no hi fas res.
Després de tota una vida sabent que eres el més jove,
un dia descobreixes que ja ets el més vell,
vell sí, vell, vell com el vell fantasma de Matusalem.
I no cal que t’ho rumiïs més:
has de marxar, introduir-te al carrer
i desaparèixer entre els ramats de solitaris.

Un cop a la intempèrie, tot s’acostarà a aquests dits
dibuixats per la velocitat,
que duen carícies de vellut sense resposta,
només plaer després de dies de fascinant dolor.
Tornem al carrer, amb paraules i més paraules,
una mica rebregats però contents,
sense projectes i enmig de la xafogor.

Tatxa una síndria,
treu-li el cor i mossega’l:
tindràs la llengua ben vermella doble zero,
llengua de doble zero dolça amb gust de síndria.