Benissanet

Contemplar Benissanet des de la costa dels Terrers, un dia de primavera, a mitja tarda, quan no es té res a fer, fumant un cigarret, assegut en un marge, al peu d’un ametller o d’una olivera centenària, és cosa que val la pena. Al bo de l’estiu el panorama és encara més ple de color, però mancat de goig, perquè a Benissanet fa molta calor i el sol bada les pedres. En canvi, a la tardor o a l’hivern —sobretot si plou o neva una mica— el paisatge benissanetà s’amara de romanticisme.

De tant en tant, encara, Benissanet té una olor que ofega totes les altres: la que fa el riu quan surt de mare. Primer, mentre l’aigua s’escampa per les sénies, se sent la bafada apegalosa de la humitat. Després, quan l’aigua arriba als carrers, augmenta la llefiscositat de l’aire i tot fa olor de poblat lacustre. Finalment, quan el riu se’n torna, el poble queda uns quants dies empastifat d’una pudoreta àcida, de fangar, d’herba i de fullaraca consumida. El riu no s’acontenta d’impregnar d’olor fluvial tota la vila, sinó que hi deixa també la seva firma, de cap a cap.

L’Aubadera i el pedrer són llocs que han fet sempre una atracció estranya als nois arriscats i amb poques ganes d’anar a estudi. El riu és el perill, la cosa desitjada i prohibida, la selva i l’aventura, el plaer de despullar-se, el goig de nedar i de córrer per la platja, nu de pèl a pèl, la visió dels llaguts que passen pel mig del corrent, els cops de fona amb els nois de Ginestar, la llibertat absoluta, l’anarquia, la guerra, tot un món propici a l’exaltació dels instints i a fer ús de la primitiva i natural crueltat humana. Però, després, quin record de tot això!

Gràcies a les sénies, també, Benissanet era i potser és encara un poble de mercat diari, de mercat interior i exterior, podríem dir. El primer es va celebrar durant molts anys a la placeta de la Constitució, rere la vella casa de la vila, anomenada popularment plaça de la Verdura en raó del comerç que s’hi feia. Era un bell redós mercantil alhora que lloc de celebracions musicals i festívoles: una veritable àgora.

De tot el paisatge puja un silenci vivent i una olor d’herba i terra mullada que sembla l’olor mateixa de la pau i el benestar. De tant en tant, de les sénies al poble o del poble a les sénies, passa, irisat, un vol de coloms. Els cops de les ales, segons d’on bufa el vent, se senten clars i distints, fins i tot quan els coloms ja no es veuen. Això fa sempre una impressió màgica, perquè sembla l’aplaudiment invisible de la natura.
Contemplar Benissanet des de la costa dels Terrers, un dia de primavera, a mitja tarda, quan no es té res a fer, fumant un cigarret, assegut en un marge, al peu d’un ametller o d’una olivera centenària, és cosa que val la pena.

Al bo de l’estiu el panorama és encara més ple de color, però mancat de goig, perquè a Benissanet fa molta calor i el sol bada les pedres. En canvi, a la tardor o a l’hivern —sobretot si plou o neva una mica— el paisatge benissanetà s’amara de romanticisme. És una dolça voluptat arribar al poble, després d’un passeig, a posta de sol, quan es comencen a encendre els llums dels carrers. Si plovisqueja, tot es desdibuixa una mica i el món sembla tremolós, inconsistent. Les perspectives de les teulades i les línies de les cases es mesclen i es confonen sobre el teló de fons de les muntanyes llunyanes. El fum que surt dels fumerals es perd mandrosament dalt de la grisalla del cel. De vegades, una ratlla de fum, com si rebés una ordre de l’aire, dubta, s’atura un moment, torç el coll i, fent un esforç, torna a reprendre el seu camí.

Encara que no ho sembli, aquestes impressions tan simples donen un sentit a la vida de la gent dels pobles petits. Es pensa en la llar, en els avis que han mort, en la dona i els fills, en la taula parada i en el gust d’ensopir-se, després de sopar, entre la família, a la vora del foc, esperant l’hora d’anar al llit.

Ací jugaven totes les tardes els nois en sortir d’estudi. Ací es feien els cóssos i els balls de coques, els dies de festa major, i les comèdies de plaça alguna nit. Ací venien els vells a prendre el sol, els matins d’hivern, i els gitanos hi duien a vendre, de tant en tant, rucs peluts dels garrons.

[…]

Per ací passaven els carros que tornaven del tros a boca de fosc, els enterraments, camí del cementiri, i les noies que anaven a buscar aigua a la font…

Febrer i març fan olor de mel, el perfum de les flors dels ametllers. Abril i maig escampen l’olor de les sénies, plenes d’arbres florits. Juny i juliol porten l’olor del blat i de la palla nova. L’agost, ja ho he dit, fa aquella olor mesclada de clavells i alfàbrega que puja al cap.

[…]

Al setembre, la vila està impregnada de l’olor dels raïms i de la brisa. Durant l’hivern, predomina l’olor de la terra cremada (dels formiguers) i del fum de sansa que surt dels molins.

Recordo estampes de la meva terra que em semblen acabades, definitives, eternes.

[…]

Cada arbre és al seu lloc i no pretén ni gosa robar la part de terra que no li correspon; i aquesta és la vera llibertat que no exclou la llibertat de l’altre. Aquí totes les imatges s’acorden i es completen per a donar una visió immodificable, un sentiment de seguretat i de confiança. Un sap que pot passejar sense por, amb les mans a la butxaca, o amb un simple bastonet a la mà per anar tustant fraternalment les herbes del camí. Rarament es veu bèstia suspecta o perillosa. A tot estirar, llucareu un llangardaix verd prenent el sol contra un marge, en relleu, incrustat i brillant com una pedra preciosa.

Abans de la darrera guerra, la cosa més pintoresca o, almenys, la més visible de Benissanet era el campanar. Pel fet de ser un dels més alts de la rodalia, tenia molt caràcter i feia estampa. Se’l veia de tres o quatre hores lluny i era allò que primer se us presentava davant els ulls quan arribàveu a Benissanet, per qualsevol camí. Potser algun dia als erudits del futur o, simplement, als encaboriats d’història local, els interessarà saber que la vella església de Benissanet era —tal com diu el Salvat— una bona construcció, no pas molt antiga (segle XVII?), però feta a consciència. El frontispici, d’un neoclàssic d’estar per casa, ostentava dins un buc les figures, tallades en pedra, de sant Joan Baptista —patró de la parròquia— i de l’anyell. L’arc del portal era de mig punt, i a la porta, segurament de melis, es veien alguns claus de cabota d’aquells que sempre impressionen. Aquesta església primitivament no tenia més que una nau —de volta rodona—, però després, ja en la nostra època, fou engrandida amb una capella que més aviat va desacordar del conjunt harmònic de la construcció. La situació del temple benissanetà era immillorable, perquè estava en el lloc més alt de la vila i en el punt dolç del barri vell. I feia cop, sobretot, pel campanar, al qual una torreta superior, vuitavada i molt eixerida, acabava de donar esveltesa. Mai més, segurament, no n’hi haurà un altre, a Benissanet, que se li pugui comparar. Per a un benissanetà vell o de mitjana edat ha de ser molt difícil imaginar el seu poble natal sense l’antic campanar, de la mateixa manera que per a un parisenc, anem a dir, seria difícil imaginar París sense la torre Eiffel.