Bruixa de dol

Tinc els ulls de fusta.
De tant en tant, un cuc hi plora.

Perquè avui feia el seu ple
la lluna se’ns posa a taula.
Quin pany de cel de quadrets
de cuina les estovalles!
En acabat de sopar
l’amor ens tira les cartes.
Al primer tomb de la sort
la color se’ns transmudava.
Al segon, els gots de vi
tacaren les estovalles.
Al tercer se’ns va trencar
la lluna de porcelana.

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta,
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana velIa.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
–i ningú no ho sabria–
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
A la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Camises de dormir de setí. I una rosa.
I quines coses que ens fan felices! Veus?
Ens pintarem les ungles de les mans i dels peus
amb pètals de gerani. I sentirem la nosa

d’aquell vell cartipàs on calcàvem paraules
—ai, trampes de colors per als infants babaus!
Al fons del mar varen llençar les claus,
allà on feien l’ullet els tresors de les faules.

Au, anem a cercar-les, vestides de pirata!
Però, la lluna, on té el seu vaixell de plata?
Qui ens embulla les trenes a les branques dels saules?

Paraules de setí. Amb pell d’amor, paraules…
La nit, que ens xuclaria mar endins i no gosa,
ha esfullat aquest dia amb crepuscle de rosa.

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l’avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d’un destí
amarinat amb aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l’estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
Cremem el darrer full de la llibreta.

Cal que encertem amb l’ai de la sageta,
l’arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d’amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l’endeví,
apuntem cels amb pinzells de poeta
on fan la trena el cranc i l’escorpí.