Calaix de sastre, I

Hem continuat lo passeig i detràs de don Anton, hala hala, la senyora Josefa Vega, no parant-se, sí que caminant amb son bastonet, lluny que ja anaven del demés cos de reserva, començant per la vora de la casa nova de don Anton Borni, blanca, amb plafons i una com torratxa amb cucuru¬lla sobre de ses finestres, portal principal a tot rumbo, amb armes sobre d’est, d’un lleó i unes barres, que ens ha atordit prou, no sent més que ciutadà i no dels rancis, sí que ben modern, tal escut d’armes sobre de son portal.
Deixant tal casa a l’esquerra, principi del carrer de Sant Andreu de Palomar, i nos¬altres seguint la vora de les de l’esquerra, passats sota d’uns porxos (que hi havia al¬guns mossos que jugaven a botxes, [i] un que es mirava com jugaven, que hem sabut después ser lo tal don Anton Borni), hem en¬trat a una casa nova de dos anys, prou ca¬paç, en sa entrada amb volta, grasa, peça immediata a esta així capaç, on quedaven al¬gunes bótes i premsa molt bona, de preu tres-centes lliures, amb què hòmens prem¬saven vi fent-la rodar.
No hem vist a altres que a l’amo, home corpulent i galant home, i a una sa filla, que era ja admetlla de sucre per lo colo¬rada i blanca de fisonomia, havent-me pare¬gut tenir los cabells un poc rosssos. Nós hem séntats tots allí, fent un rato de platxèria amb aquella nimfa, i hem prosseguit la cossia endavant dret al nas. I a fes, qui el tenia ben destapat brau pudor sentia, amb tants bassals negres de fang i aigua de dalt [a] baix del carrer de Sant Andreu, i pobre del que a posar los peus en fals per aquells caminets a la vora, hagués caigut a tot aquell podrimener del carrer i les roderes, tan en extrem fondes que els carros i carretes s’hi encallaven casi fins al botó de la roda. D’estos, un carro amb sacs no sé si de blat o altres grans, i lo bàrbaro del carreter, imitador de Robespierre. Així com eix mònstruo que ho era de la humanitat, ter¬rorista aquell, aquest ho era de l’animal de la carreta. I ja ho era, un brau animal de car¬reta, puix que, havent tret amb ajuda d’altre mosso a les rodes de l’encallament del fang pegadís, li donà tals bastonades al cap de l’animal, cops amb un roc a la boca i dents i caigut amb tants mals tractes a la pobra bèstia, àdhuc apretant-1i lo peu al cap, que pensàvem si l’hauria mort: tal era la ràbia
del carreter i admirant-nos que fes tants mals jocs a la bèstia sent sua, devent-la cuidar amb més suavitat. Són bàrbaros sens llei ni consciència los més d’estos carreters i traginers.
Hem continuat o passeig i aturant-nos de passo en una casa on era la jove d’aquella casa d’en Foixà, germana esta de la muller d’En Jaume Solà i era, cert, una bonica jove. Seguint la mateixa vora de ca¬ses hem entrat a la de Mesades, i seguts un rato fent platxèria amb la filla donzella de la casa i dos o tres dones que allí eren, puix que la jove amb sa sogra i el pare Mesades, servita, eren a passeig. I a pocs passos d’eixits d’allí, les hem trobades en la riera amb un jove estudiant, germà d’aquella pur¬púrea rosa. Les hem saludades i parlat un poc en peus tornant-se’n a retiro i nos¬altres al del Col•legi de la Bona Vida, i antes hem fet mitja hora o més de paracrossa en casa Solà, tomant-nos-en des d’allí amb al¬guna cerilleta encesa, agafats uns amb al¬tres, principalment los curts de vista, supo¬sat ja ser nit, a esta torre, finint est jornal fins al de demà, si Déu plau.