Camí de sirga

El cementiri dels llaüts: les naus amarrades als molls de la vila en agonia, senyora implacable que no els deixava salpar i els exigia, com un antic cabdill al seguici juramentat i fidel, perir amb ella per navegar-li els rius enllà de la mort. A mesura que les mines havien anat tancant, els vaixells, despullats de paraments, hi romanien immòbils, s’hi malmetien. Els bucs ressecs començaren a obrir-se; entre els costellams i dins les cambres verdejaven les aigües estantisses. Al principi, alguns navegants aclaparats per la malesa es preocupaven ara i adés d’a-nar a baldejar-los i d’examinar les amarres. Amb el pas del temps, havien deixat d’amoïnar-se per una feina sense solta ni volta i, al capdavall, com més aviat se’ls emportés el riu, millor; com deia Joanet del Pla, qui allunya de vista, allunya de cor. El vell Nelson, suportant la ironia amable de l’Estanislau Corbera, era l’únic que s’entossudia a conservar el llaüt: no podia calafatejar-lo ni embrear-lo però almenys el netejava, li esgotava l’aigua amb la sàssola o li feia petites reparacions. Aquell matí, un antic navegant dels Móra li havia dit que una amarra de la nau estava trencada. Per aquella causa havia marxat del Cafè del Moll sense fer la partida i fet cap a comprar soga a cal baster. Després de canviar la malmesa, féu una repassada a la nau, s’assegué a la popa i es deixà endur pels records. Els llaüts recuperaven paraments, velles tripulacions tornaven a omplir els embarcadors. Grinyolaven els bossells, renillaven les bèsties, les peonades armaven rems als escàlems i les naus salpaven de la vila adormida, esgaiaven l’Ebre ensonyat de l’alba: Arquimedes Quintana s’aviava cap a Amposta, Sebastià Peris i el Roca anaven a Faió, l’oncle Cristòfol i la seva tripulació de guenyos volien dormir a Tortosa, salivaven amb la perspectiva engrescadora de les femelles de la Coronela… Però allò ja no existia, no quedava sinó cendra: cases desfetes, recordatoris de difunts i naus podrides… Cabronada del viure que no li estalviava ni la mort de la vila ni la del seu ofici.

—S’han venut el riu, nois —havia anunciat un dia l’Estanislau Corbera als contertulians astorats, abans d’amollar el detalls de l’operació amb pèls i senyals: noms dels burgesos que havien renunciat al dret de navegar per l’Ebre i els milions embutxacats per cadascun d’ells en un maneig que estalviava a l’empresa l’obligació de mantenir oberta la possibilitat de la navegació a través de la presa de Riba-roja.

Una arbitrarietat a sobre d’una altra —recordava el vell—; una malla més de la xarxa que els ofegava. Per Segre i Ebre havien navegat no solament pares, avis i besavis sinó molta altra gent des d’uns temps molt llunyans, tant que la memòria no hi arribava i ho havien de llegir als llibres, com explicava de vegades l’Honorat del Rom. Com era possible tallar-lo per sempre? Amb quin permís? Qui eren aquells senyors per vendre’s el riu?

Evocava e1 darrer viatge. N’havia tingut el pressentiment als molls de Faió —poble al qual esperava un final sobtat i tràgic sota les aigües, al contrari de la ruïna lenta de la vila—, on el Verge del Carme acabava d’atracar de pujada de Tortosa per donar un descans a la tripulació i on va assabentar-se de la mort de la vídua Salleres. Es tancà a la cambra de la nau. Cargolat sobre el marfegó, intentà pair el disgust. Els fantasmes poblaven l’estretor de la cambra rescalfada pel sol d’agost que cremava la nau. El xivarri del moll venia d’un món llunyà. El temps li ballava en el cervell com una baldufa, deixava anar visions fugisseres: la primera entrevista amb la vídua, els viatges del contraban, l’explosió del Polifem, la tornada després de la guerra…

* * *

Abans d’abandonar el cementiri de les naus, revisà un cop més les amarres del llaüt. Mentre se n’anava cap a la Costera del Forn, on van informar-lo de la detenció de l’Honorat del Rom, recordà el final d’aquell viatge amarg des de Faió, feia cinc anys. Quan atracà als molls de la vila i va amarrar el vaixell al costat dels que feia temps que s’hi podrien, ja sabia que ni el Verge del Carme ni ell tornarien a navegar mai de la vida.