La base de dades de les Lletres Catalanes
Obra fonamental en la primera etapa de Bartomeu Fiol ja que, amb ella, guanyà el Premi Ciutat de Palma de poesia el 1969.
a Francesc de B. Moll
Amb les mans damunt el cap,
brusquer sadoll de pols,
predicador mesell, logomania amb crosses,
m’he acarat amb aquest paisatge
-esglaonats rectangles mancats d’ordre,
a cavall del gris i el verd,
virats de groc per primavera-
per tal d’extreure’n la duresa
d’uns mots ben escairats, brusents
-el vers, el vers, que lluiti contra l’escamot-,
pels fills que ja no parlaran potser
-ciutadans mengos si tal hora arriba-
aquest vernacle sense escola,
sense trona i sense fona.
Text:
A la meva dona
Rustically solemn or in rustic laughter
Lifting heavy feet in clumsy shoes.
T.S. Eliot, East Coker
Poesia és una mena de mecànica
de mots, de drings, de sons,
barreig del silenci
i a la vegada
una dansa de mites portant pites,
mots i mites donant-se la mà
com en un sagrament molt convenient.
Peus que s’alcen, peus que es baixen,
en un combat a mort contra el renou,
com a pilotes
en fred o en calent
que han de rebotre exactament
no com el cap de ball voldria
sinó com la música, més exacta, vol.
Original i gens, sense voler posar-se cap ploma al capell,
damunt el fang o damunt tot de pols,
damunt la cendra d’ossets innombrables
encara amb esma per a cruixir fort,
amb bon temps o amb mal temps,
en temps cruel o en temps fidel.
Com per a matrimoniar amb encert
cal, tanmateix, una mica de pau,
de lleure d’au, d’encert de daus,
un poc de sal i un raig d’art,
per a ballar-la bé, aquesta dansa,
comptant els passos i amidant el gest,
un i una, la femella i el mascle,
reproductors en consorci, xorcs per separat.
La resta és conxorxa.
El riure, si és plural
ni el mar ni el freu no el faran seu.
A Salvador Espriu
Enc que siguem porucs i poca cosa
per tal com ens sabem molt susceptibles
i estranyament som incapaços
de corregir-nos com caldria,
no ens ha de fer por
arribar al silenci,
gens de por
restar en silenci,
decents com una pedra o un animal.
Salvatge i alhora empresonada, la paraula
és molt més perillosa.
Com una noia encisadora
ens fa voltar la cantonada, perdre el fil.
No hem de pretendre dictar la veritat,
donar lliçons, llegir la bonanova,
les estadístiques recitar, ben informats,
o, com qui ha triomfat per endavant,
dictaminar la terapèutica, punt per punt.
De la trona davallem per sempre més.
Del faristol facem estelles.
Ja hem desmuntat els altaveus, eixordadors.
Si per cas, emprarem el llenguatge de les mans.
No, no ens ha de fer por
entrar en el silenci.
El seu casal té més estances
que la nostra parla escabellada.
Text: