Cançons de rem i de vela

Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat
del verd en l’hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina…
Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor…
Dins del cep s’adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d’or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor…

Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard…
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!

Al meu pare li vaig dir
que em cerques una fadrina
que em vingués justa per mi
ni molt aspre ni molt fina
perquè em feia galdiró,
estar sol m’era malura,
sortint de missa major
el mal aviat se’m cura.
Això rai!
El casament és un ai!

I ja em teniu festejant
i les velles se’n alarmen
la mossa em va agradar tant
que no poden separar-me’n.
(…)
i se’m fa l’ànima prima
quan al llit cerco repòs
el seu record se m’arrima.
Això rai!
Que és ben dolç aquest desmai!

M’he donat a l’aiguardent
la mossa plora que plora
li faig el primer present
no hi tocava de cap vora.
Quan l’hi he dut el collaret
del neguit era malalta,
ja no em fan calor ni fred
les besades a la galta.
Això rai!
La beguda em dóna esplai!

Ella té un color marcit
com una rosa que es passa.
El pare s’ha enfollonit,
el germà és tot amenaça.
De casa em treuen els dos
i el esperit és qui em governa
cues baixes com un gos
me’n anava a la taverna.
Això rai!
Amb el vi s’adorm l’esglai!

Ara ha trobat un fadrí
de molt bona companyia.
Si no s’acorda de mi
jo que hi penso nit i dia.
Companys de tavernejar
de veure’n les meves penes
em diuen: “si et va deixar
te’n queden moltes dotzenes”.
Això rai!
I l’anyoro més que mai!

Entre les barques quan passa l’amor,
no duu la fúria de crits i besades;
l’amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l’aigua.

Entre les barques quan passa l’amor,
no s’ha vestit de passades molt llargues:
l’amor que passa a la vora del mar,
curt refilet de pinsà i cogullada

Perquè a la platja hi arribi l’amor,
hem de tenir una miqueta de calma,
i una gavina pel cel adormit,
una gavina i una aigua ben blava.

Perquè a la platja hi estigui de grat,
ni una estrelleta li amagui la cara;
l’amor que passa a la vora del mar,
va sospirant per les nits estrellades.

L’amor que passa a la vora del mar,
vol que tot just es bellugui la barca,
vol a la vela una mica de vent,
però té por de sentir les onades.

Vol una galta que es deixi besar,
però que hi posi una certa recança;
l’amor que es diu a la vora del mar
és un amor de molt poques paraules.

Amor d’estrella que apunta en el cel,
amor tranquil si agonitza la tarda,
ran de la cara se’n gronxa l’airet
i el cant del grill ens arriba a la platja.

Entre les barques quan passa l’amor,
no vol ni plors ni gemecs ni rialles:
l’amor que passa a la vora del mar
és un sospir que batega com l’aigua.

Que si per cas hi ha una punta de grop
si xiscla el vent, i si trona, i si llampa,
l’amor que passa a la vora del mar,
esporuguit, va fugint de la platja.