Catàleg de matèries

‘Lúcid però dislocat’,
epitafi el més adient.
‘M’heu destorbat la llengua,
m’heu estroncat el doll’, hi podeu afegir.

Tanmateix, entesos morbosos, faríeu malament
de centrar-vos en aquesta o en cap altra ferida:
els jos poètics són una gernació
talment com els jos no poètics.

Finalment, amb mà del tot invisible
i grafit untuós, qualcú escriu també,
a la llisa paret o al mur gratellós:
‘tot jo és una exageració’.

L’engany del giny on campa l’artifici
pot ser considerable –i respectable.
Però aquí, cada llaurada
vol tenir més que veure amb la terra
que no amb la forma de l’arada.

Willst du nur hören, was du schon gehört?
GOETHE, Faust

La poesia no pot limitar-se al llenguatge, a cap llenguatge.
Tota literatura és provinciana. Si empram els mots,
si tot discurs es perfila en sintagmes, el nostre dir
no és mai de cap combinatòria el mer esclat.
El nostre dir és un servent del verb.
I les asèpsies normatives, tan profilàctiques,
no són més que les serventes del servent.

Per descomptat,
la poesia no es troba sols en els poemes.
La poesia no és tampoc cap artefacte.
La poesia no és un mer joc de formes.

Ancilla Domini, vaga o divaga ben a lloure
dins l’obert d’un espai
corbat o no: epifania ocasional,
mostració autosuficient de si mateixa,
quan ella vol, sols quan ella vol.

De fet, evidentment,
la poesia és part de la realitat i es troba feta.
Qualque cosa, alguna cosa, molta més cosa
ha ferit els lletraferits que la lletra.

Perquè la lletra, sempre, abans és veu
i abans realitat amb escreix,
matèria en excés, en vertader excés, aclaparadora d’allò més.

El que n’arreplegam són quatre miques
i el que fa gràvid el nostre arreplec
és sols la cita amb la madona
a qualque casa de barrets
o a l’obert de l’erm d’Edom.