Compàs d’espera

Danubio, río divino,
que por fieras naciones
vas con tus claras ondas discurriendo
Garcilaso de la Vega

Ens cal una mirada atenta sobre les superfícies,
un escrutini caut, que hi discernesca
l’habitable mesura de les coses:
eixa barreja viva de barreges efímeres
on tot flueix, com l’aigua per l’arena,
en cada esguit de l’ona que al riu torna
per túnels invisibles, com la roca
–esguit d’un altre onatge, que batega
amb el compàs lentíssim de les serres–,
o la deixalla fèrtil de les fulles.

Com al collegi, davall dels uniformes
hi ha cossos de criatures, així els homes
rere de les paraules i dels gestos.
També en l’home es dibuixa una forma amagada
que no sentim aliena i en el canvi perdura.

I és ara que ens pertoca
regraciar aquesta identitat,
entre l’alba i l’ocàs, mentre fem via
(tot discorre a la vista, com nosaltres),
i estimar cada cosa purament mentre passa,
abans que se’ns dissolga en l’aire i les pupil•les,
una imatge entre tantes.
Una imatge que túnels ignorats i invisibles
s’emporten i reuneixen, punt per punt,
ja no en els nostres ulls.

Hi ha veritats dolces, però no són eternes.
Hi ha veritats dolces perquè no són eternes.
No hi ha veritats eternes.
De dolces, unes poques.

No hi ha veritats eternes
perquè no n’hi ha de certes, cap ni una.
Veritat i certesa no són pas el mateix.
Veritat és humana
i, com a tal, és insegura i dèbil,
o clama justiciera o calla acovardida,
i implora compassió si se l’acaça.
És, vel•leitosa i múltiple, fràgil i parolera,
si molt convé menteix, o almenys contemporitza.
I és veritat que en aquesta feblesa trobem la seua glòria.

Certesa, cas d’haver-n’hi,
pertany a un altre món, potser pensable,
però no imaginable, i encara menys vivible,
que no ve mai a tomb i en res ens concerneix.

El meu amor és dolç, i és veritat, també.
La més dolça que tinc. I la seua fermesa,
com la seua durada, em són desconegudes.
El meu amor no és la meua certesa,
és molt més bell que això.

El meu amor és dolç i m’ompli
de veritat humana, clara i fràgil.
El meu amor em mou i em mena, com un pes,
el dolç pes que em fa ser,
perquè i ara que ame.

En la seua dolçor no hi ha res que em retinga
En la seua veritat res que em limite.
L’eternitat no pot prometre tant.

A Marc Granell

Oh tu, ciutat o el paradís perdut!
V.A. Estellés

Mas, ¿quién señalará tus desconciertos?
J. Pérez de Montoro

Ja sé que et mereixies tant una oda,
ciutat meua estimada, una mena
de càntic, a la manera antiga,
però amb nova agudesa que el gènere permet,
gràcies al canvi inherent a les coses,
i a l’actualitat, com sempre rabiosa:
Ja sé que la mereixies,
l’oda digna de tu i del temps, el cant
que poguera expressar-te, tal com ets,
pam a pam, crit per crit,
de cruïlla en cruïlla,
que donara notícia d’aquest buit
o exili de tu en tu amb què et vas fent l’essència.
Ciutat, ciutat, per a poder-te dir
ara caldria una oda com un còdol,
tot reblert de paraules
que no vols recordar perquè t’invoquen
amb la importuna veu a tu deguda.

No ho esperes de mi, ciutat meua estimada,
escollida en l’amor i el dolor.
Jo no podré cantar-te
mentre que et fas desfent-te,
somrient i cansada com una puta vella
que convida, amb quina tendresa que s’ignora,
a gratinyar l’encallida carcassa
que denomina pell.
No, les paraules que tu mereixeries
no te les puc donar, perquè no sé
des d’on, perquè t’estime massa
—amb recança i amb odi, com tu a tu—
mentre et recórrec i em sé i et sóc tot teu.
Sincerament, no puc, i em dol de reconèixer
el cant i aquest tan nostre amor
encara incompatibles.

Seria tan fàcil, oh boja ciutat meua,
blasmar-te pel que ets: tan malmès i irrisori
entaulat de cartó,
coreografia patètica d’una cançó d’estiu
de la més baixa estofa, amb sol i mar,
palmeres i focs artificials entre aborígens
que somriuen i potser assassinen
alhora que somriuen, sota les tanques
sempiternes de la publicitat,
però publicitat al capdavall també,
cosmètica del pinxo,
que del renec en fa plasenteria.
Aquestes són les gales que t’estimes,
oh jungla casolana d’asfalt de sèrie b,
míser infern que ja no s’endevina
(i tanmateix ens crema tant com l’altre),
on qui entra perd, amb tota l’esperança,
el més remot vestigi de civilització.

Seria tan fàcil (i tan injust també)
de blasmar-te en la teua ceguesa,
en la forma pionera que tens de destruir-te,
brutal i incomparable, en guerra guerrejada
de tu i en contra teu, en la vana matèria
dels somnis que t’afonen dins un gris laberint
que et condemna a l’oblit, oh tu, ciutat
o pur advertiment del destí que ens espera:
un mer present continu on res no vol dir res,
on la infinita vanitat de tot
vol tornar a l’origen, molt més enllà del temps,
sense història ni objecte, sense límit ni anhel,
ni bellesa, ni amor, ni déus ni gràcia
de cap mena que puga imaginar la ment humana,
i sense redempció. L’oblit, només l’oblit
i l’oblit sempre: puntual desolació,
projecte involuntari
de tornar-nos al món senzill de la natura
a aquells que t’habitem.

Seria tan fàcil (i tan injust també)
de blasmar-te, jo, que només sóc en tu,
que és una acompanyada manera de no ser,
dissolt en centenars d’idèntiques
barriades anodines, en les vastes ruïnes
on, com jo, uns altres súbdits teus
dormiten renegant-te,
consentint-nos només gràcies a l’oblit mutu
—carrer del Triador, i de la Mare Vella,
de vella se’ns ha mort,
quina oda caldrà escriure’t, oh barri de Patraix,
oh Nuevo Centro, oh Cabanyal, Paterna,
Orriols o Benimàmet, extra-radi perpetu
on la infàmia esdevé arquitectura:
la més grotesca falla del gremi de l’absurd—,
negar-te o menysprear-te
(somiar que et negue o et menyspree)
seria la més baixa manera,
la teua, de ser teu.
No puc escriure una oda sobre tu.
No et deixes i no em deixes, ciutat meua,
estimada i horrible, inhòspita ciutat
on em trobe a ma casa.

Quan t’hages enderrocat tots els racons,
quan hages soterrat l’últim reducte
d’humanitat que fores,
quan t’hages afonat tan dins de tu
que ja sigues una altra, tota origen,
sense record ni rèmores.
Quan hages acomplert, a fi de comptes,
el designi que et mou i que no saps.
Quan sigues, a la fi, verge i estèril,
oh puta ciutat meua,
llavors ja t’escriuré el cant que mereixes.