Crisantemes

A ella, la forma escultural del segle d’or d’Atenes, no li escau.

És de color esblaimat de flor exòtica i concentra la vida en la rojor dels llavis i en el brill esbojarrat dels ulls que guspirejen.

Té l’expressió perversa i l’ample gest de la bacant moderna.  Esgrogueïda, nerviosa, és la imatge vivent del vici refinat, de la luxúria.

Sacerdotessa obscena, de vells i joves revifa el plaer extenuat; en sa boca hi xuclen els petons que al dring de l’or hi esclaten; metzina que deixa el llavi sec, la boca salabrosa i la conciència contorbada.

Els seus sospirs, són els sospirs d’escola:  no nodrirà mai l’infantó rialler de color de rosa, de rínxols d’or i de mirada d’àngel; que el pit, per on les altres donen vida, ella dóna mort.

I envellirà sens que son cap s’acotxi, sens que la desperti la idea redemptora ni el temor paorós del “dies irae”; no flectirà el genoll penedida; el desig de perdre’s en la fosca solitària sota la volta de la nau colpejant-se, de cap en terra, il·luminada per la llum tremolosa de la llàntia, no el sentirà mai.  El neguit amorós de vida eterna que fa vessar les llàgrimes, el penediment que santifica amb la pregària i el místic desconhort, ni l’esperança, no niaran en ella.

És la bacant lasciva, l’obscena cortesana, l’eixorca decadent de fi de segle.