Darrers diaris inèdits blocs 1988-1990

Dia 10 [de juny de 1988]

Tres telefonades singulars, consecutives. La primera: em pregunten si és el carrer de Calvet i contesto: «Sí. Per qui demaneu?» Pengen. La segona: «El senyor Manuel de Pedrolo?» «Sí, digueu», és la meva resposta. Pengen. La tercera: no em pregunten, sinó que diuen: «Prepara’t, que ara et toca a tu», i pengen. M’ha semblat que almenys dues de les veus eren diferents, però ha estat una «conversa» tan curta!

No dic res per evitar enquimeraments que personalment no sento. Vull suposar que es tracta d’una broma. Quan algú et vol fer mal de debò, no t’avisa. D’altra banda, diria que el to de l’advertiment no m’ha semblat amenaçador.

Dia 11 [de juny de 1988]

Des de darrera els vidres de la porta de l’entrada observo el carrer. Hi ha poc trànsit. Tres persones a la parada de l’autobús. Ningú, que vegi, aturat a la vorera de l’altra banda. Surto i torno a aturar-me, miro amunt i avall, no veig res d’anormal, ningú que em cridi l’atenció. Me les emprenc carrer avall, el travesso, tombo cap a la Travessera, on faig una llarga pausa ran de paret, per si algú em seguia, a peu. En cotxe no pot ser. Repeteixo la maniobra en arribar a Santaló. Retrocedeixo cap a Casanova, per on baixo fins a la Diagonal, on em giro per desfer camí com qui s’ha oblidat alguna cosa i torna a casa a buscar-la. Cap cara que hagi vist, ningú que adopti una actitud suspecta. En arribar altre cop a la Travessera ja estic raonablement segur que ningú no em vigila i m’oblido de l’afer.