Dents de polpa

L’Spree com una llengua que s’hidrata
quan és dolça la cervesa. Quan mossegues
cada inútil sincronia amb dents de polpa,
i és dolça la impotència a les genives.
L’Spree. I una llengua que s’hidrata
a les palpentes industrials. O tu, xuclat
de nit i precipicis de neó, ganyota absurda.
Enrampant-se el maxil·lar a un déu absent.
Pleonàstic. Redundant. Reduplicant-se
a un groove hipnòtic. El patró. El cicle
en moviment. Atàvics ritmes electrònics

o soroll a les parpelles industrials:
c o r c s i h i p o t à l e m s .

O soroll a les parpelles industrials:
c o r c s i h i p o t à l e m s .

O soroll a les parpelles industrials:
c o r c s i h i p o t à l e m s .

Martelleig de les vies i dels trens sense parada
com l’Spree, o com una llengua que s’hidrata
quan és dolça la cervesa. Quan mossegues
cada inútil sincronia amb dents de polpa.
Cada inútil revolta incandescent. Rutilant,
tu en la teva forma pura i buida. Hipertensa.
Hipertròfia. Obesitat dels dics de contenció i
pornografia de la pèrdua hipermetròpica
d’un beat. D’una galàxia. D’un mig petó de baf
acomiadant-se a la finestra, si és dolça la cervesa
i és dolça la impotència a les genives.

Com l’Spree. Com totes les llengües que s’hidraten,
enrampant-se a les palpentes.
Somrient al déu absent.

Llépol del patir que et fa ser meu.
Volia dir-te que no ho sento. Tampoc
no es penedeixen les gavines
quan estripen el mutisme de la nit
xisclant la por. La bogeria. La que em torna
encara llépol del patir que et fa ser meu.
Llépol. De la culpa. De saber-me
tot el front esgarrinxat. De ser gavina
i d’esquinçar la salabror de matinada
omplint la bretxa amb la buidor
que fa surar les boies. De nit.
Quan tot és negre i jo sóc
llépol del patir que et fa ser meu.
Volia dir-te que no ho sento. Tampoc
no es penedeixen les gavines
ni les boies ni la mar quan són immenses
i em fan mal. Quan me les miro. Quan sé
que són immenses. I em fan mal.
Per això
he de dir-te que sóc
llépol, al final, de fer-te mal
i ser-te mal, com a única manera
que jo sé
de fer-me mal i redimir-me,
així,
tot l’immens amor que et tinc.

No és de matinada si no acabo al Kentucky
pidolant. Un glop. Si no s’assequen les voreres.
No és de matinada si no sento que no sóc
jo ja mai més. Com si tu i la teva ombra, i boca seca.
No és de matinada si no pixo de puntetes al lavabo,
i m’esquitxo. Se me’n fot. I no m’eixugo.
No és de matinada… no pot ser si no m’hi pixo
i si no sóc la teva puta, boca seca. I no m’eixugo…
i no m’eixugo. Se me’n fot. S’eixuguen soles les voreres
amb el vent que ve de dins i deshidrata. Em deshidrata
(boca seca. La ressaca. Aquest vent que ve de dins:
Arc del teatre, de l’Est, Nou de la Rambla, el terral glaça).
I les voreres, assecant-se. I la disfàsia alcoholitzada
d’una puta. Que sóc jo.
Que sap que
no és de matinada si no acaba al Kentucky
pidolant. Un glop. O pidolant saber-se carn
de la teva ombra. Pidolant. Només un gest teu
vincladís fent-se glaçó de whisky ranci
en got de tub a la vorera. Abandonat.
Com si mai, com si no fos. Ressecant-se
amb el pixum que ve d’aquella cantonada
on hi ha vint cèntims. Rebutjats.
Que ningú almoina.

Assassinada. Si moro
vull que sigui assassinada.
Almenys així, morir-se
serà un triomf
de la brusca
potència
de la vida, sobre la
blanquíssima
mort.