Dins l’esfera del temps

Set
això sí que sé el que és
com la sentia
en aquell carrer on -dreta
davant d’una porta- em deien
“no se sap res”

I aquell anar i venir,
com sempre,
però amb aquella set !

Set, insaciable,
d’aigua.
Set que corsecava, la boca
espessa
un dia rere l’altre.

Quantes vegades vaig sentir
aquelles paraules que
en sospesar-les
em semblaven buides.

La set
me la imaginava d’aigua

I ara sí que puc dir que
aquesta altra set
tan fonda que clama
també ho és d’aigua.

Tot és un immens buit
recordar voldria tants noms
que ja no retinc.

I la nit esdevé cada cop
més fosca, més misteriosa,

Amb l’encens espès de flors
esfullades, de nines esventrades.
De retaules vivents;

de terribles imatges
de pobles vençuts, de cossos
llençats dins fosses comunes.

I voldria tenir el do de poder
aplacar-ne el dolor.

De cridar sense fre
d’oblidar
tanta impotència.