Downtown

Jo sóc a dins
i tu ets a fora.
Tots dos estem enganxats a alguna cosa:
una droga,
un amor que es resisteix a l’oblit,
com un tumor de la memòria
que ens rossega com el ratolí que no dorm.

Tu ets a dins
i jo sóc a fora,
fora de tu
sense recordar quan no em deixaves entrar,
quan no et deixava sortir,
quan ens destorbàvem
com un dia de treball,
com una trucada telefònica durant la migdiada,
com una dent trencada el cap de setmana,
fins a adonar-me que quan tu entres
jo surto,
i quan torno ja no et trobo.

No marxis sense abans avisar-me,
no vull sorpreses si em quedo.

Al carrer et diran
que no pots anar a dreta o esquerra,
canvi de sentit,
direcció prohibida,
prohibit el pas,
propietat privada.

Tant se val que tinguis molt o que no tinguis res:
no pots passar,
tot és d’algú:
la casa,
el gos,
la moto de cinc-cents centímetres
que cubica de campionat,
el mirall,
el bar on fan les tapes tan bones
i la cuinera,
que també és d’algú:
del seu marit,
del seu pare,
dels seus fills,
de tot déu menys de tu
que ets l’únic que la desitja.

Canvia d’actitud:
passeja’t com un xulo per una zona arrasada:
no vols res,
res que et pesi,
res que t’estreny:
la casa, amb un passadís massa llarg;
el gos, que té la solitària;
la moto, que li va trencar el colze al seu amo;
el bar, que només fa diners diumenge al matí
quan tu encara dorms
immers en el penúltim somni
en què la cuinera et somriu
sorgint entre els llençols
com un somni sense la propietat privada,
que a tu, de moment, no et comprimeix.

“Controla la teva rebel·lia”, et recomanen,
i tu ho escoltes,
ho processes
i ho arxives
amb indiferència absoluta.

Hi ha dos mons:
el d’ells i el teu.
Ells manen
i et col·loquen la seva legió d’experts:
pedagogs per reeducar-te,
psicòlegs per analitzar el teu comportament
i fins i tot psiquiatres de ganyotes paralitzants
que van trepanar els cervells dels teus germans grans.
“Controla la teva rebel·lia”, en això coincideixen
mentre intenten projectar el seu infern
per a ments poc inquietes:
no juguis,
no fotis al veí
–i menys a la veïna—,
folla amb condó,
no consumeixis les drogues,
que no et venguin ells,
respecta els manaments de la religió laica,
no qüestionis la propietat privada
i, sobretot, controla la teva rebel·lia,
pot resultat incòmoda
per a qui no comparteixi el teu sentit de l’humor
canviant i poc fet a la simpatia.

Ja fora, quan els hagis enganyat
o hagis dissimulat el fàstic davant les seves trampes,
acull el permís de cap de setmana com si fos l’últim:
disfruta de tu mateix,
brinda per tenir sang a les venes
i la moral encara no rossegada per les rates.
No et preocupis ni cinc minuts pel futur
abans de dir-li al plaer
que entri per la porta que vulgui.

No controlis la teva rebel·lia,
no controlis la teva rebel·lia,
no controlis la teva rebel·lia,
prega a la irreverent rossa
després de besar-la:
“No et demanaré amor,
o potser sí.
Deixa-m’ho pensar”.