Eduard Escalante. Teatre Original Complet. (Volum I-II)

MARIANO: L’amo!
CASIMIRO: Què tal?
JERÒNIMA: Me ho temia!
CASIMIRO: Pues senyor, muy bien! Muy bien!
LLORENÇ: Ara m’ajue jo un sou,
que vostè es figura…
CASIMIRO: Res!
Jo que m’ha de figurar?
Únicament lo que veig.
LLORENÇ: Pues mire, està en un horror.
(Apuntant en el dit.)
Apunte, apunte vostè,
i vorà com…
CASIMIRO: Enhoramala!
LLORENÇ: No, pe a quedar satisfet;
vostè apunte.
CASIMIRO: En un trabuc!
SALVAOR: Tio, tio! També anem?…
MARIANO: Ma tu quina novetat!
CASIMIRO: Advertint-li jo les lleis!…
LLORENÇ: Clar, i l’ordenança… Però
tenia uns caragolets!
Rechupete! Vol tastar-los?
CASIMIRO: Pues això podíem fer!…
LLORENÇ: Si n’ha sobrat, so Jerònima,
acoste…
CASIMIRO: Voto a Lusbel!
I era vostè el que l’havia
de tindre a ralla? Ja es veu!
LLORENÇ: Eixe home és una aixeta,
(a part a Casimiro)
açò entre nosatros tres…
Si no és per mi, agarra un pàmpol,
que a estes hores no s’entén.
CASIMIRO: Bon remendo! No hi ha ducte
que s’ha lluït!
LLORENÇ: I después…
ningú pot dir en lo món.
“de esta agua no beberé”.
CASIMIRO: Home, no diga d’esta agua;
diga vosté del vi aquell.
LLORENÇ: D’a… catorze: un mercolat.
MARIANO: Se’l beuen els angelets.
GORIET: Però a este home que li importa?
(Assenyalant a l’amo.)
LLORENÇ I té raó Goriet.
CASIMIRO: Vorà cridant a l’alcalde…
MARIANO: Atenga; l’empenyo aquell? (A Llorenç.)
LLORENÇ: Pos ja no me’n recordava.
Tu, juaor de canet… (A Goriet)
En ma fila crus i quarto;
no em tingues que parlar més.
GORIET: Què és lo que oixc? Mala bomba!
Un home que ahir mateix
en la tenda dels Canaris
me dia!…
LLORENÇ: Justetament,
perquè te ho diguí en la tenda,
no me’n recorde de res.
GORIET: Té raó; d’un borratxín
de primera com vostè,
què es pot esperar!…
CASIMIRO: S’explica? (A Llorenç.)
GORIET: Però jo me vengaré. (Se’n va.)
LLORENÇ: Jo borratxín! Mala pell!
CASIMIRO: Està sord?
LLORENÇ: Si no el sepulte!
SALVAOR: Vergonya dóna que insulte
un granuja a un pobre vell!
Però és més vergonya encara
que eixe vell en lo cap tatxo,
a l’ouir-se dir borratxo
tinga que amagar la cara.
I corregut, despreciat
de tots per eixe defecte,
li neguen hasta el respecte
que mereix la seua edat.
CASIMIRO: Me dóna llàstima i rissa.
i parla prou bé el fuster! (Pausa.)
(Llorenç quan s’oi dir borratxo quedà confús i avergonyit fins que asserenant-se a poc a poquet tira la gorra en terra amb força, dient:)
LLORENÇ: Si no en tenia que haver
ni tan sols per a dir missa!
MARIANO: Creuràs que estic commogut? (A Jerònima.)
JERONIMA: A que el meu Mariano plora?
MARIANO: En tastar-lo de l’eixut
ja tinc les llàgrimes fora.
CASIMIRO: Per primera volta, passe. (A Llorenç.)
SALVAOR: No hi ha por que ho repetixca,
perquè en sa filla me case,
i vullc que en nosatros vixca.
LLORENÇ: Salvaor!… Sebastianeta! (Cridant-los.)
SEBASTIANA: Tot ho ha ouit!
SALVAOR: Lucero meu!
MARIANO: Li dic que per esta creu (a Casimiro)
no torne a la barraqueta. […]