El caminant i el mur. Final del laberint. La pell de brau

En molta terra reposes els peus,
damunt la humida mort esdevens arbre.
Sense ja nom, ni cap fill, ni consol,
t’estimes, solitari, en cada mancament.

Et senyoregen ara vols d’ocells o paraules,
o ploren sols per tu amplíssims cels llunyans
la desolada pluja d’aquest últim hivern?
prop d’un riu pressentit, la teva gran foscor
preguntarà per ombres endins dels ulls cansats.

Sabem profundament com va cessant el ball
i se’ns torna judici i a poc a poc oblit.
Quietes branques! No duren al bosc silenciós
mans enlairades d’homes, vella remor de veus.

I tu mai no voldries deslliurar del perill
de la roda i el somni el teu àgil dolor.
Però de cop els braços són ordenats cimals
i les arrels se’t perden per la fangosa nit.

Mira que passes sense saviesa
pel vell camí fressat, tan sols un cop,
i que la veu de sobte cridarà
el secret nom que porta en tu la mort.
No tornaràs. Recorda, no t’apartis,
mentre fas via, del que tan senzill
és d’estimar: aquest blat i la casa,
el blanc senyal de barca dins el mar,
el lent or de l’hivern ajaçat a les vinyes,
l’ombra d’un arbre damunt l’ample camp.
Oh, sobretot estima la sagrada
vida de l’arbre i la remor del vent
a les branques que s’alcen vers la llum!

Darrera aquesta porta visc,
però no sé
si en puc dir vida.

Quan al capvespre torno
del meu diari odi contra el pa
(no saps que tinc l’immensa
sort de vendre’m
a troços per una pulcra moneda
que arriba ja a valer
molt menys que res?),
deixo fora un vell abric, l’esperança,
i m’endinso pel camí dels ulls,
pel buit esglai on sento,
enllà, el meu Déu,
sempre enllà, més enllà de falsos
profetes i de rares culpes
i del vell neci emmaltatit per versos
disciplinats, com aquesta d’ara, amb pintes
de fosques marques que l’alè dels crítics
un dia aclarirà per a la meva vergonya.

Sí, em pots trobar, si goses,
darrera el glacial no-res d’aquesta
porta, aquí, on visc i sento
l’enyor i el crit de Déu i sóc,
amb els ocells nocturns de la meva solitud,
un home sense somnis en la meva solitud.

Et diré sempre la veritat.
I si et parlo tan sovint de la meva
quotidiana, solitària mort,
i amb cruel accent carrego
aquesta única síl·laba
del meu petit saber,
és sols perquè m’agradaria que sentissis
dintre teu, ben endins, on acaba
el fred camí al teu darrer sepulcre,
com humilment, silenciós,
t’estimo.
Veus? El suau vent a l’herba,
i tu i jo, una dona i un home,
i tots els noms de tan fràgil bellesa,
i aquesta tarda per a nosaltres
potser immortal.
Però no vols endevinar mai als meus ulls
qui soc jo, com soc jo i ara m’omples
de buida, densa, sorollosa
argila de paraules,
fins a fer-ne un insalvable mur,
aquest curt pas
que ja del tot em separa
de tu.

Davant el meu últim mirall, en veure’m
sencer, malalt, potser acabat,
potser damnat, tan pàl lid,
vaig dir molt lentament clares paraules
belles, fràgils, altes, les més nobles
que trobava en la foscor del meu record.
Des de sempre, però, allí hi havia
grasses, molles, llefiscoses bèsties,
que dels racons venien fins als llavis,
a rosegar-me els mots mentre naixien:
no sents encara la remor profunda
de pergamí, d’ossos trencats, de vidre?
I al mirall, entretant, es reflectia
a poc a poc una perversa imatge,
el signe de la qual podràs entendre,
si fas també, com jo, l’estranya prova
d’esguardar el teu bon fons, quasevol hora,
tot intentant de nou una impossible,
inútil creació per la paraula.

Ara, rossí de lladres, poble meu Israel,
suportes que s’altivin servidors insolents,
quan els teus homes prínceps, envilits per la fam,
aprenen amb l’esquena les més subtils raons
de la força. Jo sento arribar molta nit
damunt la gran tristesa d’aquests rostres, i el cant
no s’endurà vells somnis de nobilíssim vol
en alta llibertat fins a palaus de llum.
Com heu gosat de sobte des de tan llot clamar
contra la sang que vessen només les vostres mans?
Sords a la veu que us cerca amb nom antic de fills,
esdeveniu per sempre ramat de mal pastor,
car, ja perduts els arbres, abandonant la llei,
us heu alçat morts ídols enfront del vostre Déu.

Hem pujat el nostre crit a tu
i ens posàvem de puntetes per semblar més alts.
Ens hem vist en la nostra nuesa,
ens hem mirat en la nostra solitud
i hem engendrat després fills i filles,
al llarg de tot el tedi del nostre temps.
Ah, si raonem, quina rialla trista,
en negar-te en la niciesa dels nostres cors!
Ai, si t’estimem, quantes llàgrimes
fa vessar de seguida el nostre amor cruel!
I també hi ha la sang, la fatiga mil·lenària,
immensa, de la sang. Des de la sorra
d’aquest desert, des de l’amarga
profunditat del pou, et clamo
contra l’olor, contra el color, contra el voltor.
Sí, clamem contra la sang, nosaltres,
que hem vist els arbres i sabem prou bé
com el teu nom pot ser burla o silenci.