La base de dades de les Lletres Catalanes
Hi ha vespres que la mort em mira d’amagat
en l’horitzó que s’incendia;
hi ha matins que la sento esperant-me enmig d’una tempesta.
La mort se’m fa present sovint
i cada cop s’assembla més a mi;
en sento el tacte blanc al cor exhaust
o als ulls d’algú que odia.
Hi ha nits que dorm amb mi
i que se’m queda arrapada
a les parpelles.
La mort és un nom lent
que el meu cos aprèn a pronunciar.
Text:
L’albada és de cristall
i una Lluna de marbre
s’allunya pel ponent.
Dins els teus ulls
viu un silenci dens,
un fred precís
que ens pren la mà
i ens duu molt lentament
fins al llindar,
sense passat,
sense futur,
on tot és fet d’abisme.
T’abraço fort,
m’abraces,
vençuts per aquesta set,
per aquest dolor
que es torna inextingible.
Aprenc a abandonar-me.
La mar i jo
ja som només
la llàgrima.
Text: