El cercle màgic

A primer cop d’ull els burgesos reusencs són conservadors i materialistes fins al moll dels ossos. Però no us hi fieu massa. De vegades, en un recó del “Centre de Lectura”, sota el llumet de la tauleta d’estudi, veureu uns ulls arborats de flama, un front carregat de voluntat i d’ensomni. Potser és un fill d’aquests mateixos burgesos. Aquest fill, si surt inquiet, no li costarà res d’esdevenir un aventurer. Un aventurer de la terra, de la “geografia”, igual que un aventurer de les idees, de l’esperit. Igual pot anar d’Austràlia a l’Argentina, del Japó a Rússia, que de l’anarquia, passant pel vegetarisme, pot arribar a combregar en la més abstrusa de les teosofies, com pot acabar en un convent de Sarrià, o predicant una religió nova a les Índies. El poble de Reus té fama de democràtic. Anys enrera, quan enterraven un republicà, ho feien al compàs de La Marsellesa. Però aquest mateix poble, amb gruixuda ironia, donà a La Marsellesa el nom groller de “L’afarta-pobres”. El Diario de Reus es fundà sota aquesta etiqueta esborronadora: Defensor de les intereses materiales de la ciudad. Si us acosteu a Reus per fora, sense penetrar gaire endintre, teniu la sensació d’un poble tot material i d’una gent dominada completament pel negoci. I tanmateix Reus i el seu Camp són una terra d’individualitats aventureres, idealistes, revolucionàries.

“Poble de botiguers i de mercaders”, dirà el visitant que s’aturi als luxosos carrers centrals, brillants d’aparadors, o als porxos de la Plaça del Prim, al Cafè de París, gran part del dia remorosos de transaccions, com el pati d’una borsa rural. Aneu, però, a Reus cap a finals de setembre, conduïu les vostres passes vers els barris forans i tindreu la sensació de trobar-vos en una vila pagesa. Tot és tràfec de carros plens de portadores. El raïm negre o daurat guaita per sota els bossalls voltats d’abelles, abans de caure pesadament damunt l’empostissat dels cups olorosos o dins la boca vinosa de les premses.

[…]

Aquesta olor rural munta fins al cor de Reus. Travessen la Plaça de Prim carros que regalimen un suc untuós. Els grinyols de les premses pugen als despatxos de notaris i advocats. La bafarada de les veremes penetra a les botigues de modes, plenes de finors i de delicadeses, ofega l’olor del cafè torrat i d’altres colonials de les grans drogueries. Tot Reus fa olor de most com una vila del Priorat o del Penedès. Tot i així, Reus no és pas una vila pagesa. Si resseguiu la ciutat lentament, atentament, no trigareu a descobrir la seva fesomia completa. Li trobareu diverses fesomies. Els carrers centrals, del Campanaret fins a l’església de Sant Pere, passant pel de Padró, de Monterols —dic els noms antics perquè conserven una flaire que els moderns no tenen— i les places de Prim, del Mercadal i els ravals de Santa Anna i de Jesús presenten la fesomia d’un fort empori comercial.

[…]

Entorn d’aquest barri comercial i botiguer, immediatament, se n’hi arremora un altre de menestral, o del que en podríem dir el petit comerç, representat pels carrers de les Galanes, de les Galeres, de Jesús i de tants altres, estrets i trafegosos. La majoria d’ells desemboquen a la plaça del Mercadal. Hi ha fusters, llauners, estorers, espardenyers, xocolaters, tots els oficis i totes les botigues; aquestes, però, de segon ordre. Aquests barris, igual que el del gran comerç i el de les grans botigues, són centrats, encerclats diríem, pels ravals. Vora d’aquests hi ha els grans magatzems de fruits, i cap enfora, tot a l’entorn, constituint la perifèria de la ciutat, comença la població obrera i pagesa, una mica barrejades.

La ciutat de Reus de trenta anys enrera se li presentà com una visió, i amb la joventut retornà l’adolescència, la infantesa. I fou com una desfilada d’imatges, de records. Ho va reveure tot com aleshores, va submergir-se en uns altres temps. Era tan forta la visió, que Hipòlit, encisat, com algú qui no pot deslliurar-se d’un somni puixant que l’impedeix de “tocar la realitat”, es va seure en un cafè de les voltes del Mercadal, demanà una copa i, havent begut un glop, es lliurà a la delícia de recordar els bells temps, el seu Reus del passat. Les carreteres i camins que dels pobles de l’entorn hi menaven, hi havia dies que semblaven una processó. La gent hi anava a peu, en carret, a cavall de mul o de ruc, o en tren. Per a tenir una forta i ràpida impressió de la vitalitat de Reus, calia anar-hi en dilluns, dia de mercat. Hi havia dilluns que s’hi reunia mig Camp. A primeres hores del matí, calia veure la plaça del Mercadal. Els pagesos dels pobles de l’entorn hi havien portat les gallines, pollastres, ous, coloms, ànecs i conills de llurs corrals. La plaça era gran i arrodonida. Al mig hi havia les parades de les marmanyeres de Reus, sota unes grans ombrel·les de tela blanca que es tocaven unes amb altres. Des d’un balcó feia l’efecte d’un enorme envelat de veles sinuoses. Tot a l’entorn de la plaça, en filera, hi havia el cordó de pagesos i pageses amb llurs productes als peus. Hi portaven tot el que tenien: aviram, llegums, verdures, caça, bolets, herbes bones, farina de moresc, els ocells agafats de viu en viu a l’abeurada i les cries de merles. El mercat tenia un cert color d’orient amb aquella violència de llum que hi ha a Reus. El verd, el vermell i el groc dels llegums i les fruites feien pampallugues morades als ulls. Tot cridava, bullia i llampeguejava: les venedores eren d’una força de pulmons i de muscles imponent; la llum era fresca a l’ombra, cruament feridora al sol; allò era un “zoco” multicolor que havia de temptar el pinzell de Fortuny. “El Mercadal és el record més bonic que jo tinc de Reus”, pensava Hipòlit. I sobtadament va adonar-se del seu estat singular: “Déu meu! Si tot això ho tinc davant!—sospirà.— Com pot ser que no vegi les coses d’ara i només les d’altre temps? És que per a mi el present no existeix? Com és que només veig el passat?