El guant de plàstic rosa

Van fer aquesta ciutat per confondre’ns. S’hi entra seguint el fil de la memòria. Cada caminant el seu propi fil. Són tots diferents. Diferents totes les sortides. Els guies ens hi duien. Tu vas a dins. Mai recordaràs aquest lloc. Hi ha lletres i números. Arbres sagrats. Sacerdotesses transformades en aus salvatges. Profecies. Caminem amb gent. Jo tampoc sabré tornar-hi. Nem entre xiprers. Voluptuosos. Els xiprers ens agraden. I també els roures. Posa’m dins d’un roure, com la Roudoreda. Encara que t’enfadis. El cec Borges diu que som en un laberint. Jo dic Boira. Que té olor muda i no cega. I sap transformar les façanes. No sabré tornar-hi. T’ho dic ara que encara estem junts. Mentre travessem efígies i àngels. Perquè ho sàpigues. De fet no es pot tornar enlloc. Sempre s’hi arriba per primera vegada. Contínuament només s’arriba. Tu et quedaràs aquí. Si l’amor fos etern, no se’m quedaria la veu amagada rere els llavis com una nena molt i molt espantada del sotrac sec. Del cop al cor. Del sotrac dur. Pedra i fusta. Fusta rosegant la pedra. So moll de ciment, tan moll, tan absolutament sexual i humit. Penetrant. Aterrador com una violació. Empenyent el violdaor. Gotes de suor cauen sobre el ventre inexistent, m’immobilitzen. Les veus dels homes aturen el crim. Tu ets a dins. No sabré tornar-hi. Llenço al cel boles aspres de xiprer. Em creuen la veu milions de paraules inconnexes.

¿Quant és zero multiplicat per infinit? ¿I amor multiplicat per zero? ¿I Mort dividida per infinit? ¿Quants som tu I jo multiplicats per tu i jo? ¿Quant és la vida més u? ¿Quants som tu menys jo? Ho intentis com ho intentis, si obres la porta, mai obres la porta. És el llenguatge qui l’obre per tu. Jo només entro. No hi ha cap porta. És com la mà. És tot. No existeix la mà. És una paraula com un senyalador de camins i fronteres. Jo només entro. L’instant finit del meu infinit entra en tu. Quan tu no hi ets. En aquesta manera teva infinita de no ser-hi. Tu no ho intentis. Aquí no hi ets. Els matemàtics encara no s’han creat. El cel va ple d’àngels. Regna l’estómac. Res de cervells. Segurament demà neva. El dia no té finestra.

Mentre són dutes a l’escorxador les vaques supliquen per les seues vides, llepant les mans dels homes que les sacrificaran.
 Ma mare, diu el del davantal negre i llarg, quan em feia pastissos es posava un davantal de flors i em convertia en un petit Déu de la llar.
   La meva, diu el més jove, se’n posava un de blau amb puntes mentre em netejava l’habitació i cantava una cançó on jo sóc el seu àngel. Tu ets el meu àngel. Tu sempre seràs el meu àngel.
   Boniques vaques de mirada tendra, diu el de la boca de llop i ànima de lluna, amb un davantal com aquest però blanc, la meva es passava el dia tallant trossos de cadàvers rere un mostrador i jo la veia assegut en un tamboret alt, tan alt que entorn del meu cap volaven sis voltors i l¡àliga de les neus eternes. Però… ¿per què vau néixer aquí? A l’Índia valtres i els vostres fills seríeu sagrats!
Amoroses, elles acosten el cap als davantals que contindran minuts més tard la seva sang. Els llepen. Mares i filles els llepen. Ho saben. Ploren. No volen entrar a la nit callada.
Escolta’ns, els diuen pel llarg passadís que travessa la vida d’homes i coses i és la vida. Escolta’ns, els diuen i canten els poemes que fan plorar els núvols i tornar la pluja als prats segle rere segle. Però no la fam dels homes que ja sostenen l’esmolada arma.

Va quedant vora el remolcador de cels, tot d’animals extingits i barcasses plenes de noms buits. El seu objectiu és guiar acuradament, transferir, acompanyar la maniobra d’entrada i sortida, la col·lisió amb l’estructura sense terra ferma, sense mar, sense aire, la missió d’atracada al port d’ales fosques. Aquí té lloc. Aquí els veig: ós mexicà, ós mexicà, dofí xinès, dofí xinès, àguila de Haast, àguila de Haast, xut de Nova Zelanda, zebra de Sud-àfrica, antílop blau, tigre de Tasmània, tigre de Tasmània, tigre persa, tigre de Bali, ocell dodó, ocell dodó, pingüí gegant, gripau daurat, llop japonès, llop japonès, foca monjo del Carib, cabusset de Guatemala, cabusset de Guatemala, emú negre de l’illa King, cérvol de Tailàndia, cérvol de Tailàndia, rinoceront vietnamita, au monarca de Guam, lleopard de Zanzíbar, colom viatger, colom viatger, gran papallona blanca de Madeira, boa de l’illa Rodona, ualabi dels deserts d’Austràlia, ocell Kakawahle, ocell Kakawahle, marmosa gràcil de panxa vermella, gasela de la reina de Sheba, lleó marí japonès, gripau daurat, gripau daurat, ase siri salvatge, bisó caucàsic, bisó caucàsic, vaca marina de Steller, lleó de l’Atles, lleó de l’Atles, lloro Guaa-obi, lloro Guaa-obi. Per un moment em sembla que cacen, corren, canten, neden, habiten, reposen, maten, gesten, s’enfonsen. Aquí els veig. Aquí té lloc. Traspassen el visible i l’invisible. Ni viuen ni moren. Ja no són ni una cosa ni l’altra.

Ells ja no, els ofegats al riu, els saltadors de finestres, els qui escolliren els ponts, o les bigues de fusta, ells van fer un descobriment, van coincidir, van desitjar, s’hi van negar.

Passar la vida menjant morts per arribar a ser un mort.

Ser ventre.

Els nens que no acaben de néixer, arrencats del budell, separats de la boca intestina que els alimentava, en són.

Amb el bec ple de fang surt volant el corb amb un cuc petit a la boca. Sobre un prat verd i immens, muntanyenc, i un cel blau d’un blau d’immensitat. El cuc tremola. El corb s’eleva. El cuc s’eleva. El corb tremola. El cuc diu mare. El corb diu terra. El cuc diu cel. Jo dic aliment i vida. Jo dic bellesa.
Ell ja no. Ells ja no. Van coincidir. S’il·luminen de blau.