El mural del País Valencià

El mire, el veig, el sent.
Com un pa en l’alcavor,
pujava sense rent.
Una fúria, un amor.
Fou, en principi, una alqueria.
Fou una alqueria entre uns pins.
L’abraçava, en passar, la séquia.
Hi havia, entre els pins, teuladins.
I hi havia, també, unes gents,
les gents que el feien, dia a dia.
Creixia tenaçment el poble.
El seu cor era una alqueria.
Dic el nom amb humilitat,
castament dic: Burjassot.
Si hi ha un pou en entrar al poble,
n’hi ha un altre als peus de sant Roc.

Escriuria un nom,
un nom de pedra i foc,
que està arrapant-me el cor,
un vell nom: Burjassot.
Burjassot, on vaig nàixer,
on veia unes teulades,
uns afanys, esperances
desvalgudes, que es planyen.
Burjassot, sitja i cànter.
I sant Miquel Arcàngel
dirimint tots els actes.
Burjassot, poble meu,
poble meu i dels meus,
Burjassot, terra i gents,
i cases i carrers,
uns canyars plens de vent,
una ermita, un pouet.

Burjassot, un nom de pólvora,
escrit en lletres de foc.
Jo vull que els morts del meu poble
em facen entre ells un lloc.
Mort encara, veuré encara
una església i un pou.
Mort encara, escoltaré
el goig matiner dels trons.
Mort encara veuré encara
la pujada de Sant Roc.
Mort encara, diré encara
un nom de cendra, el vell nom.
Mort encara, veuré l’alt
campanar de Burjassot.
Ací em pariren i ací estic.
I ací cante i ací faig versos.
Ací veig créixer els meus fills.

Ací em creixia, al sa i al pla,
entre unes gents treballadores,
un orgull de ser valencià.
Pense una antiga vinyeta.
Burjassot, entre dos pous.
Poble de pous i de sitges,
guarda en el fons del seu cor,
com una antiga collita,
allò millor, un tresor:
la valenciania autèntica,
que ha mamat a Burjassot.
Tot ho pense i ho recorde
en el dia de Sant Roc.

Burjassot fa la festa i la desfà.
Era infant, i en el Pati de Sant Roc,
veia lluny la ciutat i veia el mar.
Si m’anava fent home als seus carrers,
més conscien tment em feia valencià.
Valencià de Burjassot.
Pedres de les claus de Déu.
Cantons de l’Ama, hi ha foc?
La campana de Sequera
ha tocat el tercer toc.
Pins i pins, antics carrers,
la gràcia dels carrers nous.
Ve la Maedéu d’Agost
i l’endemà vé Sant Roc.

Arriben bandes, fragoroses músiques,
arriben bandes, vigorós metall.
Arriben bandes encetant el vespre
arriben bandes, signe popular.

Els rius caminen cap amunt
els rius que anaven cap avall.
Tot el dia és ple de les músiques
que bufen fort amb grans metalls.
Tot el dia és content de dur
l’eina sonora, la gorra de plat.

Ells faran l’entrada dels moros
i l’entrada dels cristians.

Flotarà l’ambient d’odalisques
i complagudes orientals

Una rosa de llum resurrecta.

Jo vaig tenir, humil, un mestre.
Era poble, un home de poble.
Treballava el fang, de bon grat.
Després d’haver-lo treballat
el ficava en un foc de llenya
vigilant, caut, la cocció.

Era un home del veïnat.
Em van oferir tots els seus llibres,
fou la millor biblioteca.

Sempre em parlava en català,
un català de Burjassot,
reverent sempre amb els modismes
peculiars del veïnat.

Va trobar, el clot de petols,
les recialles d’un passat
a les coves, sota terra,
enigmàtics fragments ceràmics,
algun dibuix interromput,
una ansa d’un pitxer, un
tros al·lucinat d’alguna àmfora,
el cul d’un cànter o morter.
Era capaç de retrobar,
en un borrós test de ceràmica,
digitals primogenitures.

Allò seu era el fang, el fang,
el fang que coïa i el fang
d’un passat fondo al que solia
trobar-li en silenci les claus.

Ell anava i venia al forn
taral·lejant fragments de Wagner,
de simfonies de Beethoven,
mentrestant jo llegia un llibre
naturalment en català.
Foren aquells, uns anys feliços,
d’una estranya fecunditat.