El pes de la llum

…la lluvia es una cosa
que sin duda sucede en elpasado
J. L. Borges

plou aquesta tardor contra els vidres
del vespre.
plou contra la por i plou llum.
plouen els cels una aigua tenaç,
record d’una altra primavera
que regalimava per les façanes
sobre l’asfalt i sobre les galtes
i embullava els cabells i omplia la tarda
de llums i de riures.
plou aquesta tardor
com plovia a istanbul
aquell final d’estiu quan el temps
a penes s’insinuava en un vent
lleugerament més fred,
en un sol lleugerament més trist,
quan ja les oronetes iniciaven
el retorn o la fugida mar enllà.
plou aquesta tardor
com mai no va ploure quan l’estiu
era una platja immensa de pedres blanques,
plou tristesa com una platja de pedres grises,
on no tornarem perquè el temps s’acaba
i perquè ara sabem
que cada matí és ja sense retorn.
plou una tristesa dolça
que s’escampa pel jardí
i els dits de l’aigua piquen el ritme
d’altres tardors i d’altres jardins
i diuen que ens ha arribat el temps
d’una altra serenitat.

que la limita de la dura prosa
Carmen Bosch

partir d’aquesta estació
on venia a buscar-te,
amb por que no arribares.
no té sentit aquest viatge
des del no res de les vies
brutes d’espera i de nit.
voldria parlar-te d’allal
que ha desaparegut
amb el seu somriure d’arena.
voldria parlar-te de michal,
del blau tan fràgil dels seus ulls.
i voldria dir-te que no és fàcil
portar l’alegria dins la bossa
amb el billet del concert
i amb la consciència de tanta incertesa
que travessa les vies
entre runes i desfeta.
i voldria que parlàrem
del meu passar sense mirar
aquestes vies brutes
de cansament i renúncies.
i voldria que parlàrem
del meu passar sense mirar
aquest món que quedarà
fora de la sala on maria joâo pires
crearà una mar de llum que ofegarà
la tristesa quotidiana.
i voldria dir-te que el crepuscle
corre amb el tren cap a l’oblit,
que el crepuscle és una barca
que naufraga contra la vida.
i voldria esperar-te en aquesta estació
on sempre arribaves.

la nit és roja, blava, violeta
i té un gust com d’hores impossibles.
mai no hem anat junts
a un concert de jazz
però sé que un dia
una música estendrà el seu pont
de llum entre tu i jo,
malgrat els oceans i les illes
entre tu i jo. i sé
que els planetes giraran
de cercle en cercle i sé
que els estels lliscaran
d’edat en edat i que entre tu i jo
hi haurà una música
amb un gust com de temps perdut,
com d’hores roges, blaves, violetes
en una nit impossible.

al fons, dius, és el roig.
i tant se val l’esclat de sang
o de foc. tant se val l’espai
on la forma assoleix
un moviment exacte.
al fons, dius, el fum esdevé escorça
i uns raïms rescriuen
la lenta mort dels aiguamolls.
dius que mires amb la llum
d’altres ulls que van mirar fa temps
i el teu esguard obri de bat a bat
camins a la llum i la llum esdevé
densa i material i el món ja no és
sinó una llum o forma.
potser la basarda de l’aiguamoll,
dius, no és l’horitzó llunyà,
sinó la nostra por antiga i fosca.
dius que el record és una llum
que esdevé forma,
que les formes amaguen formes
i que el record és un esguard.
que el món és un esguard.

podria dir-te aquesta nit
que el temps no passa,
que no s’escola la llum
al cor de la llum,
que viurem en el record
i serem paraula en altres llavis.
podria dir-te que no creix l’oblit
ni el silenci a les avingudes
solitàries, que el foc ha cremat
la brossa quotidiana,
que no s’esborren els camins,
i sempre bategarà una mar
darrere del darrer horitzó.
podria dir-te aquesta nit
que totes les nits se’ns assemblen,
que el temps dels rius
retorna amb cada pluja
i cada núvol porta el record
dels peixos més foscos
fins a la llum primera.