Qui és qui
La base de dades de les Lletres Catalanes
Categoria: Novel·la
Editorial:
Primera edició: 1998
Ciutat on es publica: Barcelona
Traduït: No
Premis literaris: Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa - 1999
Dades generals Llibre
Argument
Un home d’aspecte humil però amb una mirada especial arriba a un poblet com a professor de música. És Enric de Bellreguard, un personatge misteriós que amb la seva aparició trasbalsa la vida monòtona del lloc: l’art i la bellesa floreixen en persones que semblaven incapacitades per a la música o qualsevol altra activitat ar tística. I a poc a poc creix una llegenda a l’entorn del professor de música i una capsa que sempre porta amb ell però que no tothom és capaç de veure. ¿Es tracta d’un àngel o d’un dimoni? ¿O és una persona de carn i ossos?
El professor de música és una faula que trenca les fronteres del temps i de l’espai per endinsar-se en el més profund de l’ànima humana, una dimensió en què tot és possible i la grisa realitat sucumbeix a la força de la creació artística. Amb aquesta agosarada proposta, Isabel-Clara Simó presenta una obra d’una bellesa insòlita, capaç de fer visible els aspectes més intangibles del misteri de la vida.
Fragment Text Literari
El professor de música
|
barcelona.
redacció.
sa majestat la reina va assistir al concert que se celebrava ahir al castell de peralada. la van acompanyar el president de la generalitat i la seva esposa, que van portar-la abans del concert a visitar la pintoresca vila de magrinyà, que la sobirana feia temps que desitjava, visitar. aquesta vila va ser escenari d’uns fets medievals que els historiadors consideren completament llegendaris, però que han entrat a format part de l’imaginari popular.
segons sembla, un misteriós professor de mú- sica va ser contractat per la casa dels ribera, senyors de la vila, el qual va ser acusat de nigromant. la sobirana va tenir especial interès a conèixer la casa, que, tot i ser propietat dels descendents d’aquella família medieval, és parcialment oberta al turisme i s’hi pot contemplar un peut museu, del qual és peça principal una capsa de fusta mig cremada que, segons la tradició, no tots ets ulls humans són capaços de veure. afortunadament, tant la reina com el primer mandatari de la generalitat i la seva esposa van poder veure
|
perfectament les restes de la capsa, exposades en una vitrina. tot i que pere ribera, propietari de la preciosa mansió, un dels exemples més reeixits del gòtic civil a Catalunya, és a l’actualitat als estats units en viatge de negocis. el seu secretari personal, gaietà sunyol, i la governanta de la casa, assumpta vendrell, van atendre els distingits visitants i els van mostrar les parts de la vivenda no obertes al públic. |
enric de bellreguard va acabar de llegir el diari i el va llançar sobre la taula amb un somriure escèptic i burleta i va alçar la vista per mirar la famosa capsa en la seva vitrina. era una capsa vulgar, mig cremada, d’una fusta basta amb restes de gemmes falses de diversos colors. era tan òbviament falsa que es feia creus de l’estultícia d’expositors i visitants: no es podia enganyar ni una criatura, amb aquests estratagemes, per mantenir vives les llegendes d’aquella casa. tanmateix, els dolços ulls de mel de músic emanaven tendresa.
portava uns texans tan estripats i descolorits i unes bambes tan brutes i deformades que hom l’hauria pres, a primera vista, per un d’aquells estudiants que viatgen per Europa sense un duro a la butxaca, però el fi bigotet ros i els cabells albins li donaven una excel·lència ennoblidora. era a l’estudi, esperant Martina i Guifré, que avui romancejaven per fer la lliçó de música, encara excitats per la performance del dia anterior davant la reina i tot. mentre esperava, havia posat els peus a sobre de la taula i havia començat a llegir el diari, que li havia portat dona assumpta, tota excitada perquè l’esmentava a ella en persona.
acabada la classe havia d’anar a buscar la roba nova a casa de camil·la, una cosa que li feia molta mandra perquè estava massa còmode amb la seva roba habitual. també volia visitar mossèn Llopis, que tenia alguna cosa important per dir-li, a jutjar per l’ensucrada carta que li havia fet arribar:
distingit senyor:
ens vam conèixer el dia que bau arribar al poble amb el senyor ribera, si bé no vam ser presentats. sé que Martina i Guifré estan fent prodigiosos progressos amb la flauta i voldria comentar-vos un projecte que us podria interessar. sóc a la rectoria a partir de les set del vespre, i em plaurà molt poder rebre-us-hi el dia que us vingui bé. aprofito l’avinentesa per saludar-vos amb tot respecte i tot afecte. vostre en crist, + salvador Llopis, pebre.
en això va sentir un sorollet al jardí, com si el gat caminés amb esclops:
top — top — top — top — top — top — top — top — top
es va abocar a la finestra i va veure que no era el gat amb esclops, sinó la petita Úrsula la causant d’aquella bonior persistent: feia copets amb la pala contra determinats punts de la terra, com si estigués clavant-hi claus i reblant-los. estava ajupida tan entotsolada com cada dia, envoltada de la color festiva de mates de flors ufanes i estridents.
«és digne de veure, el que aquesta petita sap fer amb les plantes», es va dir el músic amorosit, com sempre que contemplava la seva protegida. els seus alumnes tardaven massa. va acostar-se a la taula i va acaronar, com si fos galta fresca de dona, la capsa, l’autèntica, aquella que la majoria no podien veure. era tan bonica, tan incòlume, tan ben feta! l’acer era mat i d’una llisor de seda, i era impossible d’apreciar, ni amb els ulls ni amb el tacte, la finíssima ratlla de la juntura de la tapa.
havien fet un bon treball, els qui l’havien fabricada.
ara que Guifré ja la veia, només esperava que els mesos passessin ràpidament per poder marxar. el senyor ribera estaria content de la mestria dels seus fills.
quan el va conèixer, a ciutat, el va mirar com si ell, el professor, fos un insecte. i li havia parlat bruscament, com si no estigués convençut que fos aquell músic de tanta anomenada. però quan el professor li va posar la mà al genoll i el va mirar als ulls, els ulls de ribera es van dissoldre en els seus. I quan estaven abraçats en aquell hotel
DISCRECIÓ GARANTIDA. MÀXIMA HIGIENE
quell ricàs li va dir que no ho havia fet mai amb un Home. i que li agraïa una descoberta tan formidable. i de seguida es va fiar prou d’all per portar-lo a casa seva i no sols confiar-li la canalla sinó també les claus de la casa i de la caixa.
La gent som innocents. gràcies als déus.
els murris són la sosa de la terra.
Que els llestosdeixinpas als intel·ligents!
fora els qui han perdut la curiositat!
fora els convencionals!
fora els hipòcrites!
fora els qui viuen per inèrcia!
fora els insensibles al dolor aliè!
fora els qui mai no han volgut gaudir de la bellesa!
fora els qui creuen que hi ha pecat en l’amor!
fora els qui han perdut la innocència!
fora aquells les obres dels quals no són superiors a ells mateixos!
FORA ELS Cl NO NAN VIST MAI LA CAPSA, Ni LA VOLEN VEURE, NI PODRAN OBRIR-LA MAI !
enric de bellreguard va a veure mossèn Llopis, que és prim, untuós i té la carn rosada d’un porquet. li sua la cara i es frega les mans. mira al professor amb ullets de ratolí, avesat a calibrar la gent per la mirada, però no hi veu res. res de res. prou que ho prova, però els ulls de color mel del foraster són un pou buit, enigmàticament inescrutables per al mossèn. al capellà, hi ha homes que el miren amb superioritat, amb somriure burleta; d’altres que porten algun rosec a la consciència li tenen por; hi ha els qui creuen; hi ha els descreguts, ateus i comunistes; hi ha els sensuals, que tenen curiositat per saber com s’ho fan els capellans.
el foraster fa uns ulls diferents de tots.
insondables.
el mossèn sembla una mosca al voltant d’un pastis farcit de crema, a la qual tot de manotades allunyen, perquè mai per mai podeu oferir perles als porcs.
li explica el que li ha d’explicar: la performance dels nens ribera a davant la reina ha estat un èxit. la coral no és bona, perquè les criatures no hi posen voluntat, sempre lligades a la tela, i la culpa és dels pares, que avui en dia no saben educar-los.
no saben res de la vida autèntica…
autèntica?
ara si que parlen els ulls del músic: «mossèn, no has sabut mai què vol dir “autèntic”. Per a tu, autèntic vol dir la llonganissa de poble i les verdures collides al teu hortet mateix.
»o un tòpic: vida autèntica = vida catòlica.
»au, va, mossèn! què t’empatolles?»
…però que, amb els nens ribera tocant la flauta, les coses aniran millor. —podríem col·laborar, vostè i jo. cadascú en la seva mesura. fer unes composicions de veu i flauta, per exemple…
el mossèn deixa de fregar-se les mans per fer, amb elles, una mena de bola globalitzadora amb què subratlla allò de «composicions». Com si ho veiés, el professor: una cosa conjunta, feta per tots plegats:
AAAAAAAAEEEEE EEEIIIIIIII00000000UUUUUUUU
Text:
(Enric Bellreguard, àngel o dimoni, trasbalsa amb la bellesa del seu art musical les persones d’un lloc sense espai ni temps fins al punt d’assolir que tothom s’endinsi en el més pregon de l’ànima humana)