El salobre

A Fernando Pessoa

No ho creuràs, però res.
Els capvespres me’n vaig
a S’Estància i tot sol,
envoltat d’animals,
pod ullastres, escric
fins que és tard i ja fosc
m’assec dins la cabana
de còdols i entre espelmes
convers amb Déu que tracta
d’apaivagar integristes,
defuig reaccionaris,
té por de talibans.

Com en el bell poema
d’Ernesto Cardenal
on parla dels trapencs
que s’aixequen de nit
i encenen les mampares
i obren els seus Salteris
i els grans Antifonaris,
jo encenc voltat de moixos,
gallines, bens, tortugues,
tot el meu espelmari
i res a Déu pels fills.

Sé que no em salvaré,
menorquí expoliat,
de la insomne passió
de llegir tots els llibres.
En el fons crec de cor
que tot és sembrar fum
i encalçam en va el vent
de la Literatura.

Tanmateix ja he viscut
conformat els meus cinc
minuts banals de fama
i ara tenc tot el temps
del món per descobrir
qui sóc, d’on vénc i on vaig.

Potser fóra millor,
ple de vida i bondat,
caminar per la neu
sense petges ni rumb
i no dir res com Walser.

Tanmateix d’aquest foc,
incurable desfici,
sols en quedarà el nom
en un llibre de text,
un carrer dedicat,
una estàtua amb coloms.

Escrivim per ser eterns
i al final ens morim.

He burxat, per trobar
les arrels del neguit,
la ferida que du,
sinuosa i roent,
de ca nostra al portal
lusità del teu pis.

Tu ja saps que el poder
literari fa olor
de podrit i ha perdut
la vergonya i el cànon.
Per açò, retirat
de feruma, escrivisc
com si no hi hagués món
i fos l’últim parlant
d’una llengua ja morta.

Al final sé que tot
serà res i no hi ha
més futur que l’oblit,
però crec que ha valgut,
a pesar del dolor,
la pena aprofitar
per fer versos la vida.

People change and smile, but the agony abides.
T.S. Eliot

He anat a caminar pel camp fins a Son Bou
i he vist els trencs solcant l’enfront de Llucalquelba
Sota un cel generós perfumat de llentrisca
les figueres lliuraven en terra els seus fruits
Pel barranc verd d’Es Bec entre Ses Canessies
Son Boter dava a un mar d’un profund blau turquesa
Desterrades les aus orfe d’antigues dunes
jo em pensava gelós que el paisatge era nostre
dins les síquies la gent llença llaunes i fems
Ara em tanc en la nit de Sa Rocassa i cant
amb amor tot allò que perviu d’aquesta illa
explotada que estim amb dolor de fill pària
Ja no hi ha vellmarins als penyals de Fornells
S’omplen totes les cales de bars i de murs
La llum grega es tenyeix de renous asfaltats
L’idioma en què escric no l’entenen ni els morts