El tren de Bagdad

Si el rellotge de sorra es trenca,
perd el temps per la cintura estreta
i el gest senzill de ser
s’acaba. Com quan la sequera
escanya els aiguamolls
i els peixos moren atrapats
en tolls cada vegada més petits.
En la llum de la tarda el tren travessava
una generosa zona de conreus:
aigua somrient per les canals
i jo reposava els ulls
en la vastitud dels arrossars en flor,
en les barraques construïdes als marjals,
en les ales blanques de les garses,
en la pell fosca dels búfals,
quan emergien lents del fang.
Aigua poada per a la set
aquest paisatge.
Veta d’or aquests records.
I ara t’hi arribes com un miner
amb la llum al casc. És ric
qui somriu en recordar.

De nit feia un sol negre.
El cel era el cos poderós d’un esclau
que dorm després d’una jornada sota els fuets.
I al vagó, entre els embalums,
un braç en la fosca va argollar-me:
vàrem fer el breu camí
de la roba descordada a la nuesa.
Que poc espai de llavis
entre els besos. Que ràpid
el foc. Que suau
la cendra. A fora,
resplendien lluny en la negror
les flames altes de les refineries
com reflexos d’una cadena d’or
damunt un tors pelut.
El tren travessava el túnel de la nit
fins que et vas desvetllar a l’alba:
el dia, espelma nova,
naixia per cremar. El cel
tenia un color de cames nues
i encara et veieres rastres de les carícies a la pell
talment la senda que deixen les caravanes
per les dunes.