El violí d’Auschwitz

La primera meitat era acabada; com que estava feble, el front li rajava de suor. Se l’eixugà amb cura, que no li arribés a entelar la vista! La segona part de la feina va lliscar amb menys fatiga, i a mesura que la silueta quedava tal com marcava el dibuix, semblant a la forma ideal que tenia, ben clara, al seu cervell, una mena de benestar —desconegut feia mesos—, un benestar físic i tot, l’envaïa. Les mans tenen memòria, ell ja ho sabia, sempre l’hi havien dit els instrumentistes que li confiaven violins o cel•los per reparar, o bé els que li encarregaven una viola nova, i amb els quals li agradava de conversar i d’aprendre nous detalls del seu ofici d’artistes. També els seus dits de violer havien conservat el record del delicat treball que calia en el seu art.

No, aquesta vegada no es despertà esverat, ni el sacsejaren enmig d’un somni. S’ocupava realment, els matins, en la construcció d’un violí. Però la sirena del ranxo, la precipitació dels ebenistes i fusters a deixar la feina i, de cop, la fiblada de la gana a l’estómac, l’advertiren que no era el seu obrador. Construïa un violí al lager, per ordre del comandant. A la tarda, ara, els tallers interns eren tancats, llevat del de reparacions de vehicles: tots els presos valents anaven a treballar a les fàbriques d’armes, de planxes d’avió, i d’accessoris per a tancs; els bombardeigs aliats eren constants, i una part dels presos pencaven en la construcció de galeries subterrànies per a una nova fàbrica d’armament. En Daniel era destinat a la nau d’una sucursal de la I.G. Farben, una de les moltes que explotaven la mà d’obra esclava. El seu amic, el mecànic, en canvi, continuava tot el dia al taller, relativament ben vist pels Führers i xofers per la seva traça i el seu cop d’ull excepcionals.

Sortí, doncs, de la fusteria, darrera els companys de feina; sempre tenia la mateixa impressió: així que a deixava l’obrador, on havia retrobat la sensació que vivia, era com si penetrés despert en el gran malson, en els tentacles llefiscosos d’un monstre. En comptes de torbar-lo de nits, el malson començava al migdia, i aleshores la relativa tranquil•litat aconseguida s’esvaïa, una mena de nus li tornava a estrènyer el pit, i li emblava absurd el «seu» violí, com un roser en una cort de porcs. Un violí al Camp dels Tres Rius, un violí per sobreviure. Potser.

S’havia avesat, de mica en mica, a sorprendre’s poc de qualsevol esdeveniment inesperat, quasi sempre nefast. Tot podia passar; que s’haguessin d’estrènyer encara més a la barraca perquè hi entaforaven un parell de lliteres per a rebre presos nous, alguns de russos; que els privessin del dinar amb el pretext que el dia abans no havien rendit prou a la fàbrica, o que en canvi els afegissin a la sopa de naps una pastanaga crua per consell del metge nou —a Rascher, l’havien ascendit. Que un matí, que solia ser en dimarts o en divendres, els tinguessin tots formats, quiets, enravenats de fred i d’estremiment, per presenciar l’execució a la forca d’un pres «subversiu», acusat de comunista o d’espia, a l’Apellplatz, prop d’on l’havien fuetejat a ell.

Malgrat que tot, doncs, li arribava a semblar igualment il•lògic i igualment quotidià, s’admirà quan li van anunciar, d’un dia per l’altre, que hauria de construir un violí, tan ben fet «com si fos un Stradivarius», va remarcar-li l’Untertstumführer, i encara més quan li van facilitar un munt d’eines, fustes i peces perquè triés les que necessitava. Va pensar que les devien haver confiscades del taller d’algun luthier jueu, alemany potser, qui sap si ja mort, assassinat. No hi va pas reconèixer cap material procedent del seu propi taller de Cracòvia. Era una ordre directa de l’Sturmbahnführer, van afirmar-li, i li denegaren el permís de fer cap pregunta, que ell havia gosat demanar, amb tots els ets i uts del reglament a aquest segon tinent que li va transmetre l’ordre:

—El número 389 demana respectuosament permís per fer una pregunta, senyor —pronuncià aquests mots havent saludat i en posició de ferm.

—Denegat.

Encara bo que cap patacada no acompanyà la paraula tallant. Només el braç estès assenyalà la porta de la fusteria, i a fe que no li va caldre fer-ho ni tres segons. Disposaria d’una part del taller per a ell.

Treballava, doncs, en silenci, vigilat de prop pel kapo ucraïnès, sense gosar fer cap pregunta, evitant de fer-se-les ell mateix i de comentar la seva feina amb els companys per no fer-se malveure. El Comandant, no l’havia vist cap dia al taller. Es pensava que potser, més endavant, podria esbrinar alguna cosa més. Havia avançat poc, els primers dies, perquè primer va haver d’ordenar i triar el munt de material confiscat, que era barrejat amb flocs. I també per-què estava avesat, d’abans, als seus ganivets de violer, a les seves pròpies gúbies i ribots, als seus raspalls, a totes aquelles eines que s’havien com casat amb la forma de les seves mans, que resplendien de netes als baixos de casa seva, on tenia l’obrador. ¿On era aquella quietud, l’ordre càlid del seu taller, els rengles de violins penjats al sostre, l’escalfor coneguda, la veu de la seva mare que cantussejava dalt, tot feinejant —la mare morta de tuberculosi i de gana al ghetto?