Elogi de la poesia

Poesia és l’art de la paraula, entenent per Art la bellesa passada a través de l’home, i per Bellesa la revelació de l’essència per la forma. Forma vull dir l’empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l’esforç diví a través del caos, en l’essència de l’esforç està el ritme, o sia alternació d’acció i repòs. Així el trobem en el moure’ls les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les muntanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l’obrir-se de les fulles; en els cristalls de les pedres precioses, i els membres de tot cos animal; en l’udol del vent i el de les bèsties, i en el plor de l’home.

I

Jo m’afiguro que Déu, principi i fi de totes les coses, va revelant-se a si mateix per elles, creant-les amb esforç a través del caos, que es resisteix a la creació (aquest és el misteri del mal lligat al de la creació mateixa).
En aquest esforç creador per la revelació, l’home representa tot l’estat de consciència divina que la terra ha arribat a lograr-hi: és la Natura sentint-se de son retorn a Déu Pare.
Digué Jesús : «He sortit del Pare i he vingut al món; ara deixo el món i torno al Pare». En aquestes paraules trobo jo tot el cicle de la vida, o sia, Déu cercant-se a si mateix amb amor i dolor a través del món des de l’esforç per néixer l’herbeta més humil fins al misteri sublim de la Redempció per la Passió i Mort.
Per això veig en l’amor el dolor, la llei de la vida. Vegeu com l’amor és un desig de confusió, per instint d’unitat ì eternitat. Perquè provenint les coses diverses de la unitat divina, confusament se’n recorden i tiren a restablir-s’hi, i així van cercant-se unes amb altres; i segons les misterioses afinitats de llur natura, pugnen per confondre’s i identificar-se. I la vida universal és aquesta busca i aquest esforç, i per això és tota moviment i acció. És «l’amor che muove il sole e l’altre stelle», i que es manifesta acostant-se les unes coses a les altres, abraçant-se i besant-se per comunicar-se el llur alè de vida, i procurant fer-se unes en tot el que consent la llur naturalesa terrenal; i el grau major que aquesta comporta d’unitat i eternitat és la generació (Plató ho diu) per la qual dos éssers diversos es fan un en el nou individu generat, i en ell perllonguen la llur existència, transmetent-li el llur anhel mateix, que així es va perpetuant de generació en generació, logrant-se a través d’elles una espècie d’eternitat terrenal. […]

II

Heu’s aquí, doncs, la tragèdia humana : ésser terra en el suprem grau de penetració del panteix de Déu dintre d’ella. Tot ve de Déu, i tot ha de tornar a Déu per esforç; i per això jo, home, sóc en la terra, resumint-la des de l’aparent insensibilitat del seu fang fins a la conscient sensibilitat d’aquesta meva persona que d’ell fou feta. […]

III

Aquí m’estic tot sol a vora el mal Sóc la Natura sentint-se a si mateixa. Veig les onades venir i desfer-se en la platja assoleiada. L’interminable moviment de llur immensitat brillant m’ullprèn, i el ritme del rompre en la platja va gronxant-me el sentit, mentre la marinada m’acaricia el front i em duu les bones sentors del mar. Tinc un benestar molt gran, però pacífic: no penso res és un èxtasi. De cop, Déu se’m mou en l’ànima,i començo a pensar en la meravella de que tot això hagi sigut creat; i el sentiment d’un Creador m’inunda: el cor em bat més vivament, s’alcen mos ulls al cel, i el germen de l’oració brolla de l’ànima. […]

IV

Mes entre tots aquests moments de contemplació, n’hi hagué potser un altre en què el mar, la terra, el cel, els homes, interessat solament per la forma el cel per lo gran i blau i clar, el mar pel soroll i moviment i lluentor, els homes per la positura, la barca com un bres entre les dues immensitats, i fins de mi mateix m’han interessat les figuracions del meu sentiment evocades per les que al davant tenia. I també Déu s’ha mogut en mi només que per aquestes coses. Heu’s aquí l’emoció estètica que ha transcendit, no a oració, ni a reflexió, ni a curiositat, ni a indústria, ni a pietat; sinó tan solament a un afany d’expressió sense altre interès que l’expressió en si. Heu’s aquí l’emoció artística. I naixent d’ella, l’art, la bellesa passada a través de l’home, humanada : l’expressió humanada de la forma natural.
I com que la forma natural no és sinó la manifestació de l’esforç diví de la creació, i en la naturalesa de l’esforç està l’ésser rítmic, per això la forma artística no pot ésser sinó el ritme humà desvetllat pel natural, del qual procedeix, i movent-se en afinitat amb ell; perquè l’home no és més que un grau de la Naturalesa mateixa cap a Déu. Així veieu com l’emoció estètica i la seva expressió artística són rítmiques essencialment: un ritme de línies, de colors, de sons purs, de sons d’idees, de paraules.
L’art és, doncs, la bellesa transhumanada, tornada a Déu de més a prop, per la humana expressió del ritme revelat de la forma natural. Heu’s aquí la virtut redemptora de l’art: que mentre considerem la matèria de les coses sense aquella llum reveladora de la llur forma, del ritme, ens deixa indiferents, o ens commouen baixos interessos o passions enterbolidores; mes quan les sentim artísticament, com que llavors les sentim dintre del ritme universal revelador de l’esforç diví, del llur principi i fi divins, ens resten pures, sagrades, redimides en nosaltres, i per nosaltres als demés, de tot temor o baix apetit.