Els immortals

“Hi ha una au que ella sola es refà i regenera: Fènix, els assiris en diuen”
Ovidi, Les metamorfosis, llibre XV, 392-394

Per a Cristina Peri Rossi

Niu i sepulcre,
mor i reneix, l’au Fènix,
en un bressol de branques,
enmig d’aromes denses,
brases del plor dels arbres.

Abans de consumir-se i recrear-se,
d’abandonar-se en un darrer crepuscle,
els ulls antics veuran el pas dels segles,
tantes nits escrivint-li a les plomes
el nom rogenc de l’alba.

S’enlaira enllà dels límits,
davalla per nodrir-se de resines,
ens mira resignada a persistir-se;
cansada, commoguda,
dibuixa el vol sagrat,
el cant que es dreça al cel
com si es tractés d’un himne
mentre el silenci comença a devorar-nos.