Els treballs i els dies d’un poble de l’Ebre català

De tant en tant, encara, Benissanet té una olor que ofega totes les altres: la que fa el riu quan surt de mare. Primer, mentre l’aigua s’escampa per les sénies, se sent la bafada apegalosa de la humitat. Després, quan l’aigua arriba als carrers, augmenta la llefiscositat de l’aire i tot fa olor de poblat lacustre. Finalment, quan el riu se’n torna, el poble queda uns dies empastifat d’una pudoreta àcida, de fangar, d’herba i de fullaraca consumida.
El riu no s’acontenta d’impregnar d’olor fluvial tota la vila, sinó que hi deixa també la seva firma, de cap a cap. Totes les cases agafades per l’aigua porten aquesta marca: una ratlla humida i salnitrosa inesborrable. Com si no fos prou, molta gent té la mania d’encastar sobre aquesta ratlla una rajola envernissada, molt bonica, feta fer expressament, amb un dibuix figurant un peix que neda.
Aquestes rajoles, a més d’assenyalar el dia, el mes i l’any, porten literalment aquesta llegenda: “Aquí llegó la riada”.
Sembla que aquestes rajoles i el fet que recorden haurien de donar a Benissanet una atmosfera especial, de perill i tragèdia permanents; però res d’això no passa, potser perquè tothom sap que les riuades catastròfiques no es produeixen més que cada cinquanta anys o perquè tothom ja hi està fet.

El Portal era —i deu ser encara— el centre de la vida ciutadana i administrativa de la població. Ací hi havia la Casa de la Vila amb les escoles, el jutjat i la presó i les principals botigues de la vila, les tavernes, la farmàcia, l’hostal… Ací jugaven totes les tardes els nois en sortir d’estudi. Ací es feien els cóssos i els balls de coques, els dies de festa major, i les comèdies de plaça alguna que altra nit. Ací venien els vells a prendre el sol, els matins d’hivern, i els gitanos hi duien a vendre, de tant en tant, rucs peluts dels garrons. Ací parava la tartana —i després el cotxe— del Güito, que portava el correu i els viatjants en el trajecte entre el poble i l’estació. Per ací passaven els carros que tornaven del tros a boca de fosc, els enterraments, camí del cementiri, i les noies que anaven a buscar aigua a la font…
Pel Portal s’entrava també al poble vell, els carrers de missa, empedrats, ressonants i estrets, encara que no tan estrets com els carrerons d’altres pobles, pels quals no passa un bolquet. A Benissanet no hi ha un sol carrer per on no pugui passar un carro gran, carregat de palla.

A Benissanet no hi ha gaires cases totalment de pedra, perquè la pedra s’ha d’anar a buscar lluny i resulta cara. S’utilitzen les rajoles fetes allí mateix, a la bòbila del poble, el guix i l’argamassa. Les teules són també de la teuleria local, molt antiga i acreditada. Les teulades són generalment a dues vessants, amb els ràfecs ben acabats i amb canaleres d’obra o de llauna. Benissanet és poble balconer. Són ben poques les cases que no tenen almenys un balcó amb barana de ferro i clavellinera. Les persianes i cortines abunden. De les primeres se’n feien unes de canya, anomenades encanyissats, molt típiques. Les cases s’emblanquinen sovint, per dins i per fora. Això fa que Benissanet sigui una vila clara, un poble sa i net, com el seu nom sembla indicar. Pels carrers, encara que no siguin les dotze de la nit, i encara que sigui pels carrers grans, sempre hi ha una olor que predomina. Un fill del poble que hi senti regularment de nas, podria endevinar, amb els ulls tancats, la temporada i fins els mesos de l’any. Febrer i març fan olor de mel, el perfum de les flors dels ametllers. Abril i maig escampen l’olor de les sènies, plenes d’arbres florits. Juny i juliol porten l’olor del blat i de la palla nova. L’agost, ja ho he dit, fa aquella olor mesclada de clavells i alfàbrega que puja al cap. (En qüestió de mates d’alfàbrega, grans i ben tallades, el Raval dels Canterers s’emportava la palma.) Pel setembre, la vila està impregnada de l’olor dels raïms i de la brisa. Durant l’hivern, predomina l’olor de la terra cremada (dels formiguers) i del fum de sansa que surt dels molins.