En defensa pròpia

T’estimo per activa i per passiva,
i amb increment verbal a la flexió.
T’estimo sota els llits, sobre les taules,
al final de les portes i els balcons.
Darrere del mirall també t’estimo
i quan els cèsars passen Rubicons,
quan els humans alleten les promeses,
quan les bèsties caminen sobre el món.
Ja veus com són les coses: jo t’estimo.
És tan senzill com inventar-se un nom,
és tan elemental, tan evident,
como ho és que hi ha homes vius i hi ha homes morts.

No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n’hi a prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de la cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t’ha estimat a tu.