Ermita

I ara, no sé per què, em ve al cap
un episodi de família
que té com a protagonista
el meu fill gran: sent un nadó,
passant les hores de dormida,
solia, inconscient, tirar,
dins el bressol, el cos amunt,
reptant —morós— pel matalàs
curtíssim que l’encoixinava
—vida allà dins colgada, vida
brevíssima, en dorment, del fill—,
i no parava fins que el cap
—recercador com el musell
febril d’un talp— no s’encertia
d’haver-ne aconseguit tocar
el límit bla, enconxat de roba.
Un cop sentia, m’imagino,
en el seu crani d’ossos tendres
—i encara no encaixats del tot—
aquell confí del primer llit
—límit inaugural, tan pròxim,
confirmat, doncs—, llavors el son
ja era tranquil tota la nit
i res podia desvetllar-lo.
Voldria, doncs, deixar en els versos
alguna mena de certesa:
pressentir el límit del llenguatge,
poder-me afigurar el topall
del que es pot dir, abans del no-res.
D’aquest durable aprenentatge,
en guanyo un símbol: el detall
del fill que dorm, encara il·lès,
nen condemnat, cor pur, ostatge
del temps. La mort branda el sonall:
vetlla el nadó —al bressol estès—,
el té a la falda. Hòrrida imatge:
la dida droga el seu vassall.
(Compra a baix preu ombres a pes,
la mercadera del carnatge.)
Jo sempre he escrit per curar el tall
que ens fa saber que no som res.