Foc a les mans

El vent damunt la pell,
entre els cabells,
dins la boca, els narius.
Els ulls esbatanats plens de vent.
El vent damunt les cases,
les finestres, les portes,
esmunyint-se pels forrellats;
entre els barrots dels balcons
i les escletxes.
I pels carrerons estrets.
El vent que escombra
els carrers de la ciutat
i esbulla els teus cabells,
i els meus.
El vent que ens penetra cos
endins.
I tu i jo caminant
contra el vent.

Deixa que el vent
esgarrapi el son i que la veu
resti sotmesa.

I enfonsa els dits
en els records, en subtils
espires de claror

Són històries de debò,
les que conjuminen el temps,
j els sospirs es perden en l’aire.

I pels batents de les portes
s’escapen els crits.
La fugissera memòria

no computa més que fets,
no el tremolor; la por
del dir o el saber imprecís.

Traç lleu i persistent
que es grava lent sobre la pell.
Una cicatriu inesborrable.

El llum del menjador.
L’ombra de la mà
damunt del paper.

Tu saps com la llum
es rebel•la contra
estranyes ombres,
contra inexplicables
silencis.

La roda s’encongeix
al voltant nostre. Bogeria
d’ulls, de boques, de falses
paraules i profetes.

És com si en l’ampla envestida
del temps, els marges de la por
estrenyessin els camins.